El repte és tornar a la normalitat

Dimecres passat va ser un d'aquests dies en els quals la vida sembla donar voltes al voltant d'un únic concepte. Tots ens tornem solidaris i pensem en els nostres familiars i amics. Per a alguns de nosaltres, no obstant això, aquest dia no és només una jornada anual, sinó que és una vivència els 365 dies de l'any.

Fa trenta anys vaig començar la meva pròpia batalla contra el càncer de mama, i en tot aquest temps he vist evolucionar els diagnòstics, els tractaments i l'actitud de la dona davant la malaltia. Són trenta anys plens de treball i optimisme, d'aprendre dia a dia dels mestres, dels investigadors i sobretot de les pacients. Un llarg període en el qual, si bé la mort ha fet acte de presència, ha estat sobretot la vida la protagonista. El càncer de mama ja no és, en la majoria dels casos, aquesta malaltia mortal que vivíem fa tres dècades. Podem vèncer-la gairebé sempre, però ens enfrontem amb alguna cosa nova i esperançadora: tornar a la normalitat.

Recordo els meus inicis, quan l'èxit era una intervenció quirúrgica ben realitzada o quan ens felicitàvem davant d'una dona que aconseguia els cinc anys sense malaltia. Des de llavors tot ha anat molt de pressa i els èxits han canviat.

Què em produeix més satisfacció en l'actualitat? Sento orgull per la meva professió quan veig tantes lluitadores corrent la Cursa de la Dona. Tinc una sensació de triomf quan veig que l'Anna torna a jugar al tennis com abans, o que la Núria pot cuidar els seus néts o que l'Eva és feliç amb la seva nova parella o quan la Rosa està al comandament del seu restaurant, i sobretot quan la Victòria em presenta la seva filla Victòria nascuda gràcies a l'èxit d'una oportuna preservació de fertilitat. Estem vencent el càncer; ara el més important és tornar a la normalitat.