La generació de la no-cotització

Fa dies que em balla pel cap una notícia que vaig sentir a Telecinco d'una dona que va ser commemorada per haver cotitzat durant 65 anys en una botiga de roba interior. El meu avi va començar a pasturar vaques als 7 anys per portar una mica de cansalada i pa negre a casa on l'esperaven la seva mare i la seva germana. Havia de fer llargs camins i sempre m'ha explicat que se sap totes les dreceres de Catalunya. “Ara mateix et sabria portar a Andorra”, em diu sempre. I jo penso que de Girona a Andorra hi ha un bon tros. Després es va fer carboner i no hi havia dia que no li passessin desgràcies. Que si ara has d'estar despert tota la nit perquè no s'apagui el foc, que si ara s'ha destrossat una paret i l'he de reconstruir... Us imagineu un nen de 15 anys així? Quatre dies amb la mateixa roba molla de dilluns que va ploure, tres dies menjant sopetes i buscant la millor posició en un ras fet de brucs. No es mereix el meu avi una commemoració?