Ser taper va ser un privilegi

En un país tan pobre i desmanegat com l'Espanya del vuit-cents, tot just sortida de guerres exteriors inacabables, guerres civils, invasions, pronunciamientos, canvis de règim, un taper era un home privilegiat. Els bons tapers feien, generalment uns 1.000 taps diaris, a tall de ganiveta. Només per excepció algun arribava a fer-ne 1.500. El taper corrent no passava de 800 o 900 taps diaris. Llavors els petits obradors familiars, enardits per l'èxit, s'anaren transformant en fàbriques, instal·lades en edificis fets a posta. En 1881 a Sant Feliu hi havia 18 fàbriques, a part dels petits que fabriquejaven. Tots plegats exportaren 1.400 milions de taps, en 46.667 bales. Tres anys després, en 1884, els taps exportats arribaven a 1.568 milions per valor de 17.250.200 pessetes. Tots els taps exportats sortien només per quatre duanes: la de Sant Feliu, amb 16.723 bales; la de Palamós, amb 14.283; la de Portbou amb 12.669, i la de Barcelona, amb 2.995 bales.

Els mercats principals eren: França, la Gran Bretanya, Alemanya, Àustria-Hongria, Suïssa, Rússia, Polònia, Itàlia, Dinamarca, els Estats Units, el Canadà, Cuba, l'Argentina, l'Uruguai, Xile, el Perú, les Índies britàniques –Calcuta i Bombai–, Austràlia i el Japó.

D'aquests països afluïen cap aquí les divises més fortes i diverses del món. Tot plegat ens donarà una idea del que va ser la prodigiosa descoberta dels taps de suro. Un fenomen social mai vist en el nostre Sant Feliu, on mai no s'havia vist res d'extraordinari –fora que els monjos benedictins hi tenien un convent fortificat–, fins que hi nasqueren els nostres besavis, que foren els que passaren a trafiquejar, gràcies als taps de suro, amb gran part del món.