PsoE català

La submissió total del partit que havia encapçalat (per nombre de votants) l'anomenat modernisme i catalanisme és de “pena, penita, pena”; ho escric així perquè si tingués musicalitat sonaria a cante jondo. Quina postració, quina manca de personalitat i quina renúncia a la gènesi fundacional. Si hom s'ho mira fredament, es pot constatar que als dirigents els agrada el sado polític, la poltrona, i han tornat a claudicar amb un matís més vergonyós de genuflexió contra els principis fundacionals. No s'han posat a pensar en l'ideari de Pallach, Raventós..., o sí, i per això –potser– poden arribar a albirar per què noms de la talla dels germans Maragall, Tura, Nadal... han deixat la militància. Viuen –la casta dirigent– en una bombolla narcisista, al marge de la voluntat majoritària progressista a casa nostra. Es retroalimenten d'una manera servilista, explicant els arguments amb subterfugis que només els acòlits del partit i la dreta blava i taronja defensen. Fa temps que no són “esquerra” per esdevenir sucursal a l'Esquerra de l'Eixample. Per què no fan el pas i s'anomenen PsoE català, que estaria en consonància amb l'obediència a l'ideari d'un partit nacionalista espanyol? En una república independent, el socialisme no serà a les seves mans; almenys el d'aquí.