Salvar algú

Per aquelles circumstàncies que la vida et dona per atzar, l’altre dia vaig viure un intent molt personal de salvar algú que no coneixia. Estava mirant el mar, feia vent i una barca de vela d’amateurs feia hores que no sabia tornar a port. Casi de nit, em decideixo a demanar ajuda en veure que aquella barqueta cada vegada estava més lluny de la terra. Vaig trucar el 012 i ells, molt amables, em van orientar ràpidament d’on calia trucar. I sí, una gent molt professional em va fer un seguit de preguntes que en principi no entenia gaire. Jo veia la urgència de salvar-los però ells seguien el seu protocol! M’imagino la quantitat de trucades que reben sense cap sentit! Finalment al cap de bastanta estona un vaixell il·luminat arribava al lloc a on em pensava que encara serien els “nàufrags”. Em van trucar diverses vegades i entre el seu radar i les meves explicacions, al cap d’una llarga estona, no els vam localitzar. Era negra nit. Avui a les sis del matí he descobert la barca varada a la platja de Grifeu (Llançà). No sé com hi van arribar però, com a mínim, m’imagino que la lluita ha tingut un final feliç. Així ho espero. I tinc molt clar que segurament els “mariners de vela” no s’han assabentat que de lluny els volíem ajudar. Escric aquesta carta per avisar que val més fer el que puguis que no pas fer veure que no valia la pena bellugar el cul de la cadira i anar a dormir tan tranquil esperant l’endemà la notícia.