Fontcuberta i la postveritat

Amb el pas dels anys i raonablement acceptada la davallada qualitativa d’allò anomenat “arts plàstiques”, el comerç ha adreçat la mirada cap al fotògraf, el qual, coneixedor del cabal de mitjans informàtics al seu abast que li permeten potenciar fins a l’infinit les possibilitats d’hibridació, ha esdevingut “artista” empès per l’interès comercial.

A aquesta qualitat d’artista, el fotògraf s’hi va elevar mitjançant els oportuns llançaments a les conegudes i llunyanes convocatòries d’art contemporani Documenta V (1972) i Documenta VI (1976). Situada així la cosa des de la meva òptica, ens trobem ara davant l’última del cèlebre i celebrat fotògraf –vull dir artista– Joan Fontcuberta, que ha editat pels canals habituals un llibre, sembla que d’excel·lents fotografies seves de quan era molt jovenet, però fingint que l’autor i la seva biografia són d’un tal Ximo Berenguer, autor desconegut i a la fi inexistent. L’objectiu de l’artista sembla que és ensenyar-nos fins on pot arribar la fragilitat de la noció de veritat en temps d’enganyifes, dites ara postveritats. Amb resultat zero segons així ho entenc, ja que s’intenta forçar el concepte habitual de mentida, que, des que el món és món, tothom sap què és, però que porta l’estigma que la intel·lectualitat, fins ara, no l’havia gosat desnaturalitzar amb una expressió tan enrevessada i incomprensible com postveritat.