Reequilibri territorial

Ara la burla del nacionalisme espanyol més ardent és suposar una àrea dins Catalunya, amb dret a secessió, aportadora neta de recursos –a escala reduïda la relació Catalunya/ Espanya–. Els historiadors ho poden explicar. El catalanisme va emprendre el reequilibri territorial català en època de la Mancomunitat i la Generalitat republicana. Aquí, com a Europa Occidental i altres llocs, les àrees geogràfiques que havien estat rupturistes amb l’antic règim o irradiadores del nou ordre capitalista, posteriorment podien emprendre un just reequilibri amb les que en resultaven afectades, constituint-se un conjunt amb sentit de pertinença, català en aquest cas, reflectint el nivell polític i inquietuds de la societat. I quan des del nostre país, assumint l’època, s’ha volgut modernitzar Espanya, aquell nacionalisme ara separatista s’hi ha oposat i en l’avinentesa també a aquell reequilibri català, des d’un peculiar nivell polític excloent –general Primo de Rivera, la guerra, general Franco, la Transició–. I l’injust paper de finançador i supeditació atribuït al Principat –i València i Mallorca– és reiterat amb la burla. Crec que el reequilibri del Principat –i de l’anomenat arc mediterrani– exigeix infraestructures i permetria l’ impuls econòmic amb ocupació de qualitat, descens del preu de l’habitatge... L’única política catalana que pot coadjuvar continuadament a la reconstrucció, fer estat propi, oposar-se a empresonaments injustos... és tornar a aquella històrica de les concrecions, mai la de l’abstracció ideològica, instal·lada en la il·lusió òptica d’aquest nivell polític que ens exclou.