Cementiris de Normandia

Quan sentim parlar de cementiris de Normandia, ho associem gairebé automàticament al dels nord-americans caiguts en la Segona Gerra Mundial, però dissortadament n’hi ha molts més. Un d’aquests altres cementiris relacionats amb aquella guerra és el britànic, situat a Bayeux. I mentre al cementiri nord-americà cada soldat traspassat té la seva creu cristiana, o la seva estrella de David, amb el seu nom i el regiment al qual pertanyia, en el britànic cada soldat caigut té un tros de marbre rectangular amb el seu nom i l’edat que tenia quan va morir. I si passeges entre aquestes làpides, hi veus edats de 42 o 37 anys i penses que es tracta de comandaments. Però la majoria d’edats es troben entre 20 i 22 anys, encara que també n’hi ha de 19, 18 i fins i tot 17 anys.

Tota aquesta gent s’hi va deixar la pel; en realitat s’hi va deixar la pell, les il·lusions i la vida. I llavors tens el dubte de pensar si calia tot aquest sacrifici per una Europa que no sap què fer amb els refugiats, que no sap què fer amb els emigrants, que quan en un dels seus estats empresonen gent honesta calla, que quan en aquest mateix estat governen delinqüents mira a una altra banda.

Calien tants morts, calia tant patiment, de veritat que calia?