Les imatges parlen per si soles

Dues imatges contraposades, els que celebren un nou president cloent l’acte institucional amb el cant d’Els segadors, i els que deploren sense obrir boca el desengany pel seu més que cantat fracàs, no aconseguir doblegar, anorrear el poble que ells tant odien. Són els del 155, l’article que els retrata i els desacredita a ulls del món, uns nouvinguts neofranquistes de tercera generació quan els seus pares en són els fills i els seus avis, els creadors de tanta infàmia. Quina imatge més trista, la de ciutadans i populars, la imatge del descrèdit polític, sobretot davant d’aquells que voldrien sumar quan els seus representants moguts per l’odi l’únic que saben fer és insultar, mentir i desqualificar, que és tristament el mateix que dividir. El discurs de la senyora Arrimadas ha estat un desencert total des del principi fins al final, insultant, destructiu i moralment fora d’òrbita, quan l’únic que hem pogut constatar del seu parlament és l’odi que saliveja, que arrebossa la seva manca de criteris polítics, de sentiments i de lleialtat vers el poble que ella vol fer creure que tant estima. Els socialistes, socis del 155, si més no per dignitat institucional sí que han cantat l’himne de Catalunya, cosa que és d’agrair.