‘Top manta’ o caps de turc?

Quan els humans descobrim el boc expiatori dels nostres fracassos dormim amb la consciència tranquil·la. I com més desvalgut és el boc en qüestió, molt més descansada tenim la mala consciència i més segurs ens sentim. Un boc expiatori fort sol ser perillós. I la pell, és millor que se la juguin els altres. D’un temps ençà els africans que campen pel centre de Barcelona venent imitacions de pacotilla són acusats per totes bandes de venedors furtius de mercaderia il·legal. I en conseqüència, són assenyalats com uns infractors antisocials que evadeixen tot tipus de taxes i d’impostos saltant-se les sagrades lleis dels ciutadans civilitzats. I per tant, se’ls fa responsables de la desbocada bossa de frau fiscal que hi ha en aquest país de virtuts mil·lenàries. Però no serà que ens estem obsedint amb la xocolata del lloro molt menys important que l’escandalosa organització defraudadora que representen les grans xarxes de cutrebars, cutrefruiteries, cutresúpers o cutrepizzeries que proliferen per la ciutat comprant i venent locals bitllo-bitllo en condicions més que sospitoses? Llegenda urbana? Diria que no. Més aviat covardia institucional. Por d’agafar el brau per les banyes. Per a llegendes, ja tenim les de l’Amades, més amenes i inofensives.