En quin món visc?

Et parlen d’un llarg documental d’enorme abast emès per una determinada televisió en el qual una “estrella” multimilionària explica els dubtes de consciencia per ingressar, d’un equip o altre, uns quants milions d’euros més dels molts que ja cobrava. Veus, escoltes i llegeixes, també amb enorme abast, que un entrenador de selecció nacional de futbol amb contracte acabat de signar, en signa un altre de més bo (o sigui amb més milions) amb el president del més ric equip de la nació, la selecció de futbol de la qual s’havia compromès a representar; l’un i l’altre es congratulen d’haver-ho fet i es molesten perquè algú –que vol desprestigiar el club– els diu que això no està bé. Què sap la gent (de sota) el que està bé o no ho està. Sense rebombori mediàtic, ahir un home encara amb molta vida al davant, la va interrompre de cop en llançar-se al carrer des d’un desè pis. Els motius: haver deixat de pagar, a l’entitat propietària, el lloguer del pis on vivia amb la família. I mira que se li havia dit que això era contra la llei, i les lleis són les lleis com bé saben les entitats propietàries. Què podia fer sinó, deuria pensar ell davant la vergonya de trobar-te al carrer, desemparat i havent-hi tants milions per tot arreu. Junt amb tot això, cada dia coneixes noves tragèdies amb els emigrants que fugen de la rabiosa ira que encén els seus països, mentre els polítics cloquegen ignorant-ho o no sabent què fer. Uns fugen, altres es llancen al buit, però sempre hi ha a qui li augmenten els ingressos. Déu creà el món, així ho te assumit molta gent, però és evident que Déu, quan el va acabar, va desaparèixer.