La psicologia de l’odi

A l’article Sobre España, los españoles y lo español (1959), Cela afirma que “el vici que afecta la massa espanyola és l’enveja”, i hi afegeix: “Unamuno parla de l’enveja com l’íntima gangrena de l’ànima espanyola.” M’ajuda a entendre l’actitud venjativa i anticatalana d’alguns (entre els quals certs jutges, policies i periodistes). Els catalans som bilingües; de fet, especialment entre els joves, hi ha molts “multilingües”. En canvi, convivim amb castellanoparlants –d’orígens ben variats– que potser no ho són: genera això reaccions d’incomoditat o inseguretat?

Jo no em sento ofès en un altre entorn idiomàtic. Als francòfons belgues o suïssos, que no dominin l’holandès o l’alemany respectivament, aquesta situació no els provoca ràbia ni mala sang. Per què aleshores aquell “¡Hábleme en cristiano!” d’alguns quan t’expresses “en català”? Si cal, uso l’espanyol, lògicament. Sense tensions.

Hi ha una enveja que incita a la superació, però l’altra –la “cochina envidia”, gens saludable– és com una sarna espiritual. Si només fos un trist tema personal, passa; però si “generar odi” esdevé el nucli del projecte de certs partits polítics i llurs líders, l’enveja resulta letal per millorar junts. Que no ens entabanin: siguem proactius, constructius, lliures. Ajudem-los.