Al Sr. De Juan, amb afecte

Bé, Sr. De Juan, bé. Un fort aplaudiment, clap-clap, clap-clap! Això sí que és un home valent! Ha tret ell sol –bé, acompanyat d’un gos– els llaços grocs de la Riba de l’Escala. Tan perillosos com són, cal una audàcia comparable a la dels grans herois de ficció (James Bond, Rambo, etcètera). Una acció gairebé temerària. Digna de vostè. Tu, i a plena llum del dia, que ho ha fet! Que ardit. Que agosarat. Quin valor! Ara, no troba que una persona del seu coratge hauria d’apuntar a accions superiors? Francament, treure llacets grocs fins i tot jo ho sabria fer, i miri que soc poruc. Prefereixo posar-los.

No podria enfilar-se a les balustrades dels ajuntaments per treure pancartes i llaços a favor dels presos polítics o treure estelades a Verges o treure urnes que aquests catalans, a vegades, posen, per exemple? No són pas accions massa arriscades però tenen més nivell, són més dignes d’una persona com vostè. Sí senyor, l’animo a anar a més. Vostè en sap, vostè pot. Vostè és capaç. Endavant, Sr. De Juan! (Quin nom tan bonic, oi?, digne d’un superheroi.)