La ‘popu’laritat adolescent

De fet, les ganes de ser popular entre els joves ha estat sempre present. Qui no recorda fa alguns anys que, quan anàvem a l’escola, qui no vestia certes marques de roba semblava que s’autoexcloïa de tothom? Qui no volia ser doncs, fins i tot aparentant de manera incisiva, un dels nois o noies més in? Ara fa un temps han arribat les noves tecnologies i aquesta popularitat s’ha multiplicat per mil entre el jovent. L’aparició dels telèfons intel·ligents i la seva utilització de manera massiva pels teenagers –o inclús abans– ha donat més èmfasi a la dèria de ser popular (de fet, cal ser molt popular). Sembla que aquest fet es valora sobretot amb aplicacions com ara Instagram, que incrementa exponencialment l’ego de qualsevol adolescent com més seguidors tingui. I direu, això és perillós? Doncs francament, una cosa és relacionar-se –a més a més– de manera virtual amb gent que ja coneixen i que formen part del propi cercle familiar o d’amistats, i una altra utilitzar certs mètodes –inclús aplicacions fetes amb aquest objectiu– per tal d’arribar a tenir milers i milers de seguidors, la majoria dels quals no han vist mai i no tindran mai cap mena de relació de coneixença o d’amistat real. El pitjor és que tot s’hi val per aconseguir ser una mena de pseudo-celebrity en aquest món paral·lel en què es mou la joventut d’avui en dia. A més, de manera natural, es creen a les escoles o instituts grups formats per nois i noies que es relacionen entre ells no per les seves afinitats i els seus gustos, sinó per la popularitat social obtinguda. Per sort no tots són així, sempre hi ha aquells o aquelles que mantenen realment unes connexions d’amistat saludables i veritables. Mentre parlava obertament amb una teenager d’aquest tema, em va dir: “Sort que no soc popu.” No tot està perdut.