El llaç groc

Des de l’empresonament dels nostres representants he anat amb el llaç groc clavat al vestit, amb la xapa “Llibertat presos polítics”. De tant preguntar-me si mai havia tingut problemes per dur-los, es veu, em vaig acovardir. I, el darrer mes, he substituït el llaç per una roseta. Fa pocs dies que torno a lluir el llaç i no me’l trauré fins que tinguem els nostres presos i exiliats a casa. Sé que els qui arrenquen els llaços grocs amb violència física són sempre els mateixos, algun d’ells de les forces de seguretat de l’Estat. Si no és l’Estat qui els paga es demostrarà si l’Estat no els defensa, però per ara la violència jurídica i penal de l’Estat només va adreçada contra nosaltres, no contra els malfactors violents. Per cert, els únics “problemes” que he tingut al llarg d’aquest temps són aquests dos. Un dia, a la Rambla, un home gran em va etzibar: “Otra traidora, a Ezpanya.” Avui, a l’av. de Roma, absorta en els meus pensaments, no m’he adonat d’un home fins que, apuntant-me amb el bastó, em deia: “Qué bonita, pol cuello los colgaran.” En tots dos casos reprodueixo la pronunciació. És a ells a qui s’adrecen la premsa i la televisió espanyoles, a aquest nivell social tan fàcil de manipular perquè no té esperit crític, i només s’abeura d’ells. Aquests no ens faran cap violència, només es posaran en evidència davant nostre.