Prou és prou

D’un temps ençà, estem revivint un déjà vu constant que no ens deixa avançar cap endavant més que amb dificultats i entrebancs. Per sort, però, enguany hi estem bastant acostumats per tal de no sortir-ne malferits o més escaldats.

No sé si és que s’han begut l’enteniment o simplement acomodat en un relat que ja coneixen, sense necessitat d’esprémer cap tipus de neurona que els pugui quedar en un cervell més carregat d’ego que de bones idees i voluntat de canviar. El que sí que queda palès és que amb el nou govern de Sánchez tot continua igual o pitjor, ja que hauria d’haver après quelcom dels seus antecessors, i, ans al contrari, ha multiplicat i elevat a l’absurditat cada un dels episodis que els guionistes del PP amb la complicitat de Cs van inventar. Així doncs, continuem amb un monarca sense poder jutjar, perseguint innocents per intentar-los tancar, enviant tropes de nou qui sap si per tornar-nos a estomacar, i negant rotundament el diàleg si és per negociar. I després els violents som nosaltres. O llibertat o llibertat.