Eutanàsia

En reaparèixer el debat sobre l’eutanàsia a partir de la mort de María José Carrasco, les paraules que més es repeteixen són les de “mort amb dignitat”, la que tothom desitja si mai imagina el moment del propi traspàs. Però les lleis, tal com estan establertes ara, fan que en més d’un cas aquesta mort amb dignitat no es pugui assolir. En conèixer les circumstàncies que envoltaven la vida de la María José Carrasco i el seu marit, el primer que apareix és comprensió i solidaritat. Comprensió per la decisió presa i solidaritat per les dificultats en voler portar una vida digna i tenir una mort digna. Estem en una societat en què cuidem molt cada criatura que ve al món. Els naixements són celebrats i mirem que tot hi vagi bé, perquè és un deure de tots. Però és una societat que no cuida tant les mateixes persones quan la mort les crida o ve a buscar-les. Estic convençuda que per a la María José Carrasco i el seu marit, la decisió presa aquell dia en què ella va decidir d’anar-se’n per sempre va ser la més difícil i dura en la seva vida comuna. L’acompanyament, la solidaritat i el suport d’una part de la societat que els comprèn, potser els haurà fet saber que no estaven sols.