Julian: assumirem la nostra responsabilitat

A moltes ens ha estremit la imatge de Julian Assange forçat per la policia britànica a sortir de l’ambaixada de l’Equador a Londres, cridant “resisteixin!”. Catalunya, des d’on escric, té un tros d’història compartida amb Assange. Aquí, líders polítics i activistes s’enfronten a un judici amb penes que podrien arribar als 25 anys per haver permès a la població votar al referèndum d’autodeterminació de Catalunya de l’1 d’octubre del 2017. És a dir, es criminalitza l’exercici d’un dret democràtic, posant les bases que seran aprofitades per l’extrema dreta puixant a Europa. Cada dia podem veure a la televisió la retransmissió en castellà d’aquest judici. Impressiona la manca de garanties que s’ofereixen per a la defensa de les i els presos polítics. Assange va legitimar l’esforç per votar dels habitants de Catalunya, reconeixent-lo com l’expressió de la població d’expressar els seus desitjos polítics. I després de la violència desplegada pel govern espanyol per aturar el referèndum, sobre una població totalment pacífica, que va tenir un balanç de més de mil ferits, Assange va interpel·lar Europa pel seu silenci. A l’agost del 2018, a causa de pressions espanyoles, el president equatorià va llançar un avís al periodista que havia d’abstenir-se d’“intervenir en la política i l’autodeterminació dels països”. Van acabar tallant-li les comunicacions amb l’exterior. L’únic crim d’Assange ha estat complir la tasca de qualsevol periodista i informar. I més valuosa encara ha estat la seva aportació en visibilitzar els crims comesos d’amagat per l’administració nord-americana a altres països, entre d’altres. El que li pugui passar tindrà repercussions molt més enllà del seu cas individual i reafirmarà la deriva autoritària empresa a escala global. Dies abans de la votació del referèndum, recordo la pantalla gegant situada sobre els murs de la Universitat de Barcelona des de la qual Assange feia una videoconferència a milers d’estudiants, alertant sobre la repressió que ocorreria. Afirmava que davant d’una situació així, les persones que disposaven d’eines tenien la responsabilitat de compartir-les. I finalment parlava de la necessitat de protegir-nos de forma col·lectiva. Crec que tenim la mateixa responsabilitat davant seu. Això implica mobilitzar-nos per exigir la seva llibertat i demostrar-li que no està sol, que la seva lluita per l’accés a la informació i per la lliure expressió és també la nostra.