La Catalunya de tots

La frase “Catalunya és de tots” és dita habitualment des dels cercles d’uns determinats partits polítics, poc proclius a la catalanitat. En general la diuen per denunciar aquells que, abusant de les seves escasses majories de govern, inciten la ciutadania a mantenir un sentiment de pertinença i consideració vers Catalunya i al seu poble i a la seva cultura. La democràcia és llibertat (diuen), el poder en mans del poble... i el poble en mans dels partits polítics; llavors s’imposa el debat d’opinions i no el de l’existència d’un poble, que això és un fet i no una opinió. Tots ajuden a fer un soroll eixordador, mentre la “Catalunya de tots” trontolla i es dissipa. Sintetitzant gestos i discursos, queden prou clares les conductes de cadascú. A uns, si arriben a manar, no els caldrà reclamar la “Catalunya de tots”; en tindran prou amb imposar la Catalunya que tenen dins del seu cap. Uns altres sembla que han oblidat els orígens, i la combaten o la suporten segons convingui, arrecerant-se en una legalitat i un socialisme escrupolós i centrista. Uns altres –més a la esquerra– mai l’han negada, però sempre han prioritzat qüestions socials que, d’altra banda, mai han sabut resoldre suficientment, i a l’extrem, i sense res a perdre, hi ha qui la defensa des del seu antisistema inexorablement empobridor. Tots aquests serven el cul ben sec, no s’han mullat; els que ho han fet arrosseguen presó, exili, vigilància, denúncia, imputació, disposicions de govern suspeses i, a sobre, són acusats de no entendre’s. Fets i accions que s’han consumat amb l’aplaudiment d’uns, la inexplicable dissimulació d’uns altres i el desconcert dels que aguanten la realitat d’una autonomia minimitzada i vigilada a l’extrem. Hi pot haver maldat més gran?