Un ingredient que també cal

S’ha fet famosa la “fórmula de la felicitat”, una mena d’equació perfecta que, entre d’altres, ha difós –amb èxit i amb raó– el conferenciat motivacional holandès –resident aquí, al país– Victor Küppers.

Segons aquest càlcul, una manera de mesurar el propi valor –i el de la felicitat esperable– podria consistir en la suma dels “coneixements” (allò que, en sentit ampli, hem estudiat i adquirit) i de les “habilitats” (ja siguin més aviat innates o bé assolides amb l’esforç i experiència), però sempre es tracta d’un resultat sumatiu que cal multiplicar per un tercer element, l’“actitud”. És ben cert que una predisposició optimista, constructiva, amable, etc., és clau, i decideix el resultat final, la vàlua, de tot plegat.

Ara bé, ni així n’hi ha prou: convé recordar que ja Aristòtil havia esmentat un quart element, molt rellevant, en relació amb la felicitat, entesa “en aquest món”, quan no se’n parla en àmbits molt transcendents o sobrenaturals. Per molt que tinguem salut, qualitats, recursos, disposicions favorables, etc., cal comptar amb la “sort”, la xamba, una mena d’“ésser accidental” –dirien els filòsofs més clàssics– que altera i modifica fins i tot les situacions que podrien semblar més ben encaminades.

Acabo de tenir notícia fa ben poc d’un parell de notícies d’abast personal que, en aquest sentit, m’han trasbalsat. Es digui sort, destí, providència o el terme que vostè prefereixi, les matemàtiques de la felicitat no són pas tan exactes com les altres, les purament mentals.

Que tinguem sort!