Vermeer

Davant d’un Vermeer, tot el que podem dir ja ha estat dit. Què podem afegir, doncs, de nou? Llegeixo en un llibre deliciós de Kakuzo Okakura, editat fa pocs mesos de nou al català, El llibre del te, les següents paraules, el sentit de les quals podem aplicar, crec, a l’obra del pintor holandès: “La simplicitat de la sala de te i l’absència de vulgaritat que exhibeix la converteixen en un autèntic refugi de les afliccions que ens causa el món exterior. Allà, i només allà, hom es pot lliurar a la serena adoració de la bellesa.” Així que, si voleu deixar-vos endur pel seu encís, encara teniu temps de visitar el Prado, on hi trobareu un parell d’obres seves a l’exposició Miradas afines, conjuntament amb altres pintures memorables de Velázquez o Rembrandt.

Amb Vermeer (i no només amb ell, certament) un no se sent sol. Hi ha com un vincle indefinible. És emocionant. Més enllà d’himnes i de banderes he redescobert aquí una pàtria: la llibertat i la bellesa d’un instant únic. Però també altres qualitats, tan necessàries i urgents en el món d’avui, com la sensibilitat, la poesia o l’empatia.

M’acomiado de l’exposició fitant la mirada de Rembrandt, entre ingènua i resignada, en el seu extraordinari autoretrat: una mirada profundament humana. Una manera de dir-nos també: contempleu i mireu de comprendre el món, però no abandoneu l’acció, i així potser fareu que pugui ser una mica millor.