Preocupació

Des de la data de publicació de la sentència en contra dels presos polítics catalans, des del més ximple dels membres del Tribunal Suprem fins a l’últim dels ciutadans d’Espanya o de Catalunya, sabíem que tot el que està passant als carrers, places, carreteres, vies de tren, ports i aeroports de Catalunya, passaria. Ara, des de l’Estat espanyol, tothom s’esquinça les vestidures i s’estiren els cabells amb el que està passant pels carrers del nostre país. Per altra banda, res que no passi multiplicat per mil en qualsevol carrer de París, Hong Kong o Santiago de Xile en una sola nit. La preocupació és gran, però he detectat darrerament que la preocupació és molt gran en qualsevol reunió familiar en un bar o en qualsevol tertúlia sobretot entre persones castellanoparlants. No parlen de cap altra cosa, persones joves, que han nascut aquí, que en teoria haurien de saber com a mínim una miqueta del tarannà català, persones que malgrat estar tota la seva vida o molts anys de la seva vida a Catalunya, mai han tingut cap problema a continuar parlant castellà per tot arreu. Potser estan preocupats perquè es pensen que si aconseguim la independència els prohibirem parlar el castellà? Potser es pensen que farem amb ells el mateix que ens van fer a nosaltres amb la nostra llengua? No, companys, no, no és això. Com diuen en català, ”tots els lladres tenen por de ser robats” o dit en espanyol, ”cree el ladrón que todos son de su condición”. En tot cas el que no farem mai és deixar de parlar el català en la nostra terra ni deixarem de celebrar les nostres tradicions, ni deixarem de reivindicar els nostres drets perquè a uns quants els preocupa.