A l’ICO hi ha àngels

El passat 20 d’octubre el meu marit ens va deixar; després d’un any i mig de lluita, finalment la malaltia va guanyar. En Manel s’acabava de jubilar, tenia molts plans, res agosarats, però evidentment tot es va troncar amb el diagnòstic. De cop, i sense demanar permís, una nova realitat es va apoderar de les nostres vides. El dia a dia, el marcava una agenda mèdica, un estat físic, un estat anímic... No estic explicant res nou, molts dels que esteu llegint aquestes paraules ja sabeu del que parlo, però vull deixar de manifest, d’alguna manera, que suportar aquest esclafit a la meva vida no hauria estat possible sense el suport de l’equip de l’ICO de l’Hospital Universitari Dr. Josep Trueta de Girona. Tot el respecte i agraïment al seu servei, atenció, afecte... a la seva paciència, constància, vocació.

Pels que heu tingut la sort de no viure aquesta experiència, no puc expressar en paraules com aquestes persones fan possible que no tiris la tovallola, i si algun dia heu d’estar a les seves mans no patiu, són àngels...

A tot el personal, metges, infermeres, auxiliars, zeladors, administració, etc. que han acompanyat el Manel en la lluita contra el maleït bitxo del càncer, mil gràcies, i desitjo de cor que se us doti de més recursos per poder seguir amb la vostra gran tasca, perquè com a persones ja sou grans.