La malaltia del segle

El coronavirus s’expandeix per territoris benestants tot posant de manifest un fenomen extraordinari: les criatures que hi viuen, habituades a la placidesa immutable d’un confort il·lusori, ara es troben immerses en un estadi de por sobrenatural. Condueixen carros replets de garrafes d’oli i de paper higiènic, i s’empenyen uns i altres per arreplegar l’última ampolleta de gel antisèptic. Els professionals de la salut s’escarrassen a oferir informació tranquil·litzadora, “Cal seguir fonts fiables”, ens diuen, però la por és encegadora i es propaga indiscriminadament. Addictes al control, ara pretenem estendre’l fins al marc de la biologia, però en som profunds desconeixedors. No és, potser, el temor que exhibim aquests dies, equiparable a la incertesa sufocant dels qui fa dècades que, confosos, fugen d’injustícies? Malauradament, la por del segle XXI nodreix la competició, el “Jo soc més llest que la gana”, i no pas la reflexió. Seguim alimentant-nos la por, que les empreses sanitàries faran l’agost: ja creixen com bolets les proves de detecció per la mòdica quantitat de 300 euros. Quina indecència! El “No ens mereixem res d’això” que ressona a la fila del supermercat és una mera il·lusió. Dependents com som de solucions immediates i de rutines estructurades, ara tremolem de cap a peus. Quan la incertesa truca a la porta, creix l’alerta desproporcionada i els discursos de ciència-ficció, i així, s’exhibeix, sense pudor, la malaltia del segle: la intolerància a la incertesa i la intransigència envers frustració. La histèria que en deriva ja s’estén més de pressa que el virus mateix.