La tramoia de l’art del no-res

Tot just iniciada la guerra freda cultural, els Estats Units s’erigiren en els capdavanters de l’anomenat món lliure, i en conseqüència van creure oportú imposar en els Congressos per la Llibertat de la Cultura [sic] els gargots i esoterismes abstractes que conformen l’anomenat art contemporani, en detriment de les arts figuratives que són les pròpies de la civilització europea.

En el llibre de Manuel Cuyàs Pere Casanovas, l’escultor dels altres (Enciclopèdia Catalana) s’hi constata que Pere Casanovas és l’artesà que ha convertit en escultors els artistassos finançats per les institucions –altrament no existirien– que com Antoni Llena i Perejaume han assolit la gloriola del protagonisme mediàtic tot prescindint de l’art del dibuix. “Pere Casanovas ha fet la reproducció en gran i exacta de Núvol i cadira, l’escultura que culmina la Fundació Tàpies, en origen un rebrec de filferros confeccionat per l’artista titular de la casa. O ha fet que els somiers i els matalassos i els armaris del mateix Tàpies s’aguantessin i poguessin ser presentables a la Biennal de Venècia o als principals museus del món.” Posats al descobert, ara els artistassos amb peus de fang neguen el pa i la sal al llibre d’en Cuyàs, el qual ironitza: “Tan amics que havien estat mentre en Pere s’havia mantingut en silenci, mentre els artistes podien anar pel món dient que aquella escultura monumental era seva. En origen era un manyoc de filferros, una maqueta de cartró, un traç sobre paper... En Pere els ha mostrat la tramoia. Molts dels que surten al llibre n’havien celebrat la redacció. Deien que faria justícia al seu Pere estimat. (...) Els al·ludits fan morros. Farien riure i tot.” Certament, els protagonistes de l’art del no-res –i els seus apologistes– han esdevingut un abracadabrant barret de rialles...