Jo també estic de dol

Deia en Manuel Cuyàs: “Als patis interiors sembla que hi plogui més o que l’aigua caigui més gruixuda, amb soroll de safareig...”

Les seves descripcions, les seves opinions sempre tan respectuoses, els records de la seva joventut... Per què me’l feien tan proper? Em va fer olorar el cafè dels seus viatges, riure amb l’anècdota de tornar a l’habitació i trobar l’equip de neteja, i recordar també el gust de llapis, de goma d’esborrar, de guix, de taula de multiplicar, de la mortadel·la. El diari que recullo cada dia de la bústia ja no serà el mateix. Estic de dol.