Opinió

Sentiments

He sentit a la ràdio com la consellera Vilallonga defensava l’ús del català al Parlament. M’ha vingut a la memòria un vídeo que corre per les xarxes on la llavors presentadora Cristina Fabregat aconsellava a una tal Sra. Dolores que s’apuntés a un curs de normalització lingüística sense que ningú protestés, era normal que a Catalunya es parlés català. Això passava l’any 1985. L’any 2020 em pregunto què ha passat perquè, després de 35 anys, parlar català s’hagi convertit en una anomalia; és per reflexionar-hi. Tot plegat em fa pensar en la frase de Jordi Pujol: “Català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya.” Penso que és una frase totalment errònia. Ser o no ser d’un lloc ho diuen els sentiments, en cap cas és una qüestió material. Sentir-te part d’una comunitat és estimar la seva història, la seva llengua i la seva cultura i, per descomptat, tothom que viu i treballa al nostre petit país no estima la nostra llengua, la nostra cultura, ni es preocupa de conèixer la nostra història. Vivim temps en què la política ja no es política; és, simplement, a veure qui crida més buscant l’error de l’adversari per aconseguir el poder i satisfer els interessos del qui l’ha col·locat allí. Els temps són dolents, els polítics que tenim, tant a Catalunya com a Espanya, són d’una mediocritat impresentable. Així anem.

Calonge-Sant Antoni

(Baix Empordà)



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.