La malaltia invisible

L'Alzheimer és una malaltia invisible, que significa molt més que la falta de memòria de l'afectat. En els seus primers estadis, sembla que no ho sigui perquè físicament no es nota. I això en dificulta la comprensió de cara a terceres persones. L'Alzheimer té una càrrega afegida: és una de les malalties que més acaben esgotant, físicament i psicològicament, els familiars dels afectats. Uns familiars que veuen en rigorós directe com tota una vida és esborrada per la ment, sense, encara, cap explicació científica de la causa del deteriorament neuronal progressiu que presenten els afectats.

Per desgràcia, jo n'he viscut l'experiència en la meva pròpia família. He viscut, doncs, l'evolució de la malaltia fins que arriba als seus estadis més avançats, que és quan notes més les contradiccions que pateix la persona afectada. D'una banda, en la majoria de moments no et coneix. De l'altra, gaudeixes amb els (pocs) moments en què la veus feliç amb detalls aparentment superficials. Són aquests moments en què un bri de l'antiga personalitat del teu ésser estimat torna durant un breu instant. Un breu instant que sempre recordes com una imatge que lliga el seu passat amb el present. Per sort, en els últims anys, la investigació ha avançat molt en alguns aspectes: a Catalunya, gràcies al paper que hi estan tenint institucions com ara la Fundació Pasqual Maragall, que està fent un important estudi per detectar les possible causes d'aquesta malaltia.

Escric aquesta carta per fer un crit d'atenció més cap a una malaltia en què encara queda molta feina per fer. En aquests moments de retallades, que afecten, entre altres aspectes, els temes socials i la investigació científica, no sembla que la malaltia d'Alzheimer tingui gaire interès per als nostres governants.