El peix petit sempre és el culpable

El contagi de l'Ebola a l'auxiliar d'infermeria espanyola que va atendre un dels religiosos afectats per aquesta malaltia ha fet ressorgir un vell costum d'alguns governs: la culpa és de qui no té gaires armes per defensar-se. En aquest cas, la mateixa malalta i potser el seu gos, sacrificat per si tenia la malaltia i convertit en una cortina de fum improvisada perquè els ciutadans no parlessin de la mala gestió de l'administració. Per desgràcia, això de culpar qui no es pot defensar és una pràctica molt comuna. L'assumpció de responsabilitats de les autoritats no se sol acompanyar de dimissions. Bé, de fet, el conseller de Sanitat de la comunitat autònoma de Madrid, Javier Rodríguez, ha dit que no li importaria fer-ho... perquè té “la vida solucionada (sic)”. En les mateixes declaracions ha assenyalat com a única responsable la infermera, com si el risc no s'iniciés amb el trasllat dels dos religiosos espanyols infectats, com si tots els protocols fossin impecables... Un costum de molts partits que, quan les coses van maldades, troben en els treballadors el boc expiatori. Un boc expiatori que mai no passa pels alts càrrecs, sinó pels qui s'arrisquen a partir de les conseqüències d'una mala gestió. Tot plegat ja es va veure en casos com els del Prestige, l'AVE de Santiago, el metro de València i tants d'altres. La qüestió és no haver de passar per la vergonya de (no) dimitir i admetre que l'administració té part de responsabilitat. El peix petit sempre rep la mossegada dels grans taurons que compten amb les teranyines del poder.