El català al postfranquisme

Molts dels que discuteixen sobre l'informe Koiné no tenen prou coneixement de com era la situació del català als barris de Barcelona. Jo tinc 70 anys i puc explicar la meva experiència del Poble Sec on vaig néixer. La repressió era tan forta que es donava la paradoxa que mentre que al cole –tant a infantil com al batxillerat– mai vam poder estudiar ni tenir una sola classe en català, al carrer, amb els amics, familiars, a les botigues i mercats, etc. el català era la llengua habitual. Més tard, amb els moviments migratoris de gent de la resta d'Espanya, promoguts conscientment per la dictadura, tant per potenciar la indústria com també per difuminar el català, va ser quan el castellà va anar agafant protagonisme. L' administració, els funcionaris i els jutges van ser els altres pilars on es sustentava el creixement del castellà. Per tant, considero positives totes les mesures que, ja en democràcia, s'han pres per protegir i millorar el nostre idioma, especialment el modèlic sistema lingüístic. Crec que hauríem de seguir per aquest camí d'anar potenciant l'ús del català per fer-lo més popular, i en una Catalunya independent crec que el millor seria mantenir la cooficialitat. Hem d'evitar fer el mal que ens van fer a nosaltres. Suïssa i el Canadà haurien de ser els nostres models.