Foc màgic

Ja fa anys que passo la nit de Sant Joan a l' altra banda dels Pirineus. Faig el possible per ser-hi en aquell moment especial en què uns catalans vestits de blanc, les gardiens de la flama, apaguen el foc vell dins del recinte del Castellet de Perpinyà, per immediatament tornar a encendre el foc nou que ha baixat del Canigó. Allà es fonen vida passada i vida futura. La flama nova del Nord es brinda al Sud i queda en espera de multiplicar-se per tots aquells missatgers que la vénen a cercar i l'escampen per tot el territori català. A la nit els catalans del Nord vestits de blanc impol·lut pugen amb torxes pel marge de la Tet. Alcen la Flama fins al capdamunt del peveter del Castellet i així comença un nou any. Qui som els catalans? Allà, a l' altra banda, te n'adones que som fills del Nord i del Sud, d'uns avantpassats de terres llunyanes que passaven per aquest corredor pirinenc i per alguna raó hi van fer nit, hi van trobar possibilitats de vida i s'hi van quedar… I devien anar construint una llengua fonent paraules del Sud i del Nord. I a mesura que l'edificaven, les paraules es constituïen en expressió dels seus sentiments i els sentiments creaven lligams. I aquí som avui els fills d' aquesta gent de pas que hem heretat paraules, sentiments i lligams d'una cultura que no entén de fronteres perquè va saber seguir connectada entre les úniques fronteres certes que són les dels Pirineus. S'acaba la nit, la Flama ja ha cremat a centenars de quilòmetres i un sol element eteri, com és el foc, ens recorda qui som i d'on venim… On anem?