La descoberta del suro

Seguint amb el nostre Gaziel, explica que fins ben entrat el segle XVIII, però, ningú no havia encara pensat a explotar el suro a fons; i fins ben entrat el XIX es pot dir que la febre del suro era pràcticament desconeguda. És cert que en documents medievals s'hi troba sovint la paraula siure, suro. I que, molt abans, Horaci, al segle I abans de Crist, ja cantava el bon vi i les grosses tapadores de suro amb què tapaven les gerres o àmfores que el contenien. També Varró, contemporani d'Horaci, en parlar de les abelles, diu que en aquell temps els ruscos millors eren els fets de suro. Diu en Gaziel: “Què us diré més? Plutarc, Plini el Vell; sant Isidor, durant l'edat mitjana; grans escriptors castellans, del segle que ells anomenen d'or, com Tirso, Góngora i Quevedo, parlen així mateix del suro.” Ben segur que també trobaríem igualment escriptors catalans, dels vells i més bons, que també en diuen coses. Però tot això foren focs d'encenalls com plauen als fatxendes ennoblits a darrera hora; de sobte, després d'enriquits, pagaven als reis d'armes perquè els inventessin ascendents il·lustres entre els visigots o els croats. No: la realitat del suro, que no cal amagar, és que va ser ben poca cosa, utilitzat gairebé només en el ram de la marina, fins que nasqué el seu descendent democràtic, però genial: el tap. I aquesta naixença és de quatre dies; els nostres avis li van fer de padrins.