Opinió

Menys és més

En espera que una nova florada ens torni a obsequiar d’aquesta visió mínima amb una expressió màxima

Entre els escriptors que han marcat època, són uns quants als quals no ha calgut deixar un llegat prolífic per esdevenir referents absoluts i atemporals del seu ofici. Des de Salinger fins a Rulfo, passant per Melville i Kennedy Toole, són tan sols uns quants d’aquesta llista de literats que amb una obra escadussera n’han tingut més que suficient per deixar una petja que molt probablement ni ells mateixos pretenien o imaginaven. Absolutament aliens a les dinàmiques de la cadena de producció, en què es troba immersa la indústria editorial des de la irrupció de Gutenberg fins a l’era de l’e-book, han estat autors de peça única –o quasi– on han abocat tot allò que els bullia per dins fins a considerar que el pap ja l’havien buidat. I convençuts que, per respecte a la pròpia literatura i a ells mateixos, no era necessari seguir escrivint si aquest impuls no els naixia per dins. Abans el silenci que la inèrcia o la rutina.

I és en aquesta nòmina de plumífers breus d’alta volada on convé incloure el nom del bisbalenc Xavier Lloveras. Crític, traductor, llibreter i, sobretot, poeta, acaba de presentar l’antologia de la seva obra completa, que es concreta en els poemaris Les illes obstinades (1987) i El test de Rorschach (1992) i que, publicats per la Diputació de Girona dins la seva col·lecció Josep Pla, ha aparegut amb el títol genèric de Poesia reduïda. Un títol que, ja en si mateix, és la màxima expressió de la mínima voluntat per combatre l’aparença en un món on la quantitat es prioritza pel damunt de la qualitat. I la prova es troba en les noranta pàgines exactes que concentren els versos escollits, alguns intactes, altres lleugerament revisats, i fins tot l’absència d’alguns descartats en aquest afany de reduccionisme extrem. La mètrica, l’estètica i la dialèctica no tan sols es mantenen intactes, sinó que es reafirmen en l’excel·lència d’aquella màxima que tots coneixem i que només uns quants escollits saben manegar des dels seus murs de creació continguda. Uns murs on les ressonàncies de Montaigne i de Wittgenstein conviuen amb els records de qui va ser palatreco. Menys és més, en espera que una nova florada ens torni a obsequiar d’aquesta visió mínima amb una expressió màxima.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.