En la foscor, civisme

Una situació límit retrata les persones i la societat en què viuen. Només quan l’individu es troba davant de l’abisme, a un mil·límetre del desconegut, es despulla i es mostra tal com és. Aleshores se sap si forma part dels que queden paralitzats, dels que es fan enrere acovardits, dels que tanquen els ulls i voldrien morir, dels que perden el sentit en un desmai oportú o si, per contra, és d’aquells que s’armen de valor i salten al buit, o simplement dels que saben prendre una decisió sàvia.

La suma de l’imprevist i el desconegut acostuma a traduir-se en un sentiment de por, tal vegada una mescla d’inconsciència i temeritat. D’aquí al deliri només hi ha un pas, una fugida endavant a galop de l’egoisme mentre es va cridant allò de salvi’s qui pugui o el meu regne per un cavall, que vol dir que arribats a un moment de no retorn la persona és capaç de tot per resguardar la seva circumstància dels mals que la posen en risc.

Barcelona, que com qualsevol concentració humana és un indret on el deliri i els cops de colze són a l’ordre del dia, hauria pogut esdevenir dilluns un infern on el caos fos el rei, l’individualisme el sant i senya i la insolidaritat el recurs per poder escapar de la voràgine, l’eina per sobreviure en una ciutat tenallada per la falta de subministrament elèctric. Una societat occidental acomodada, cofoia de si mateixa, com és la barcelonina, s’ha acostumat a conviure amb aires de mals presagis, escoltar amb un aire burleta les autoritats quan avisen la població que cal estar preparats per fer front a un eventual conflicte bèl·lic o una catàstrofe de grans dimensions. I quan dilluns a migdia la gran apagada va sorprendre la ciutadania a la feina o a les aules, a l’interior dels vagons de metro i als trens o de visita en un hospital, asseguts a la tassa del lavabo o tancats dins d’un ascensor, o allí on fos, a uns els va passar pel cap pensar que de res servia tenir el kit de supervivència esperant-los a casa, mentre que uns altres es van maleir per no haver comprat el fogonet, les piles i la garrafa d’aigua.

I Barcelona va entrar en pànic i va posar-se al límit, però, aleshores, la ciutadania va saber agafar aire, tenir enteniment per no sucumbir a la tragèdia de la foscor. Dilluns la llum la va posar la ciutadania amb la seva actitud de civisme absolut, de solidaritat neta. Això va permetre a la ciutat seguir connectada a la civilització, va ser aquest civisme l’energia que va permetre que les coses seguissin funcionant.

Si durant la pandèmia la gent va fer cas a les autoritats que demanaven que tothom es quedés a casa, en aquest cas la ciutadania no va necessitar cap consell per entendre que havien de sortir al carrer i enfilar cap a casa, com es pogués, quan es pogués, amb paciència infinita. A les cues inacabables per enfilar-se a un autobús, a les excursions a peu cap a casa, en els passos de vianants sense semàfors, a tot arreu hi va regir la llei no escrita de la solidaritat entre iguals que fa que un mal tràngol si és compartit ho sigui menys.

Potser fins i tot algú, en el llarg trajecte d’anar caminant fins a casa, va arribar a pensar que això de viure al ritme pausat d’anar a peu, deslliurat de l’esclavatge del mòbil, el control de les noves tecnologies i els consells dels polítics no és tan mala cosa.