Ni XS ni XL

De sobte ho vam veure clar: no hi havia gairebé cap talla XL als penjadors de la planta dedicada a la moda femenina. Si la volen, perquè el seu cos no entra en una talla més petita, la dependenta l’anirà a buscar al magatzem, si es dona el cas que la marca en qüestió l’arribi a fabricar. Esperin una estona mentre va i ve, recorrent les àmplies sales de la gran superfície comercial, aquesta on sempre és primavera. I així cada cop que es vulgui emprovar una talla XL. Com que darrerament ens hi hem trobat, vam preguntar encuriosits a la venedora com és que ja no posen a la vista les talles grans (si és que algunes XL actuals es poden considerar grans, vist el patronatge cada cop més esquifit). La dona va arronsar-se d’espatlles, va aixecar les celles i va etzibar un “ens ho fan fer així”. Com que no tots som com voldríem ser, com que no totes ens apropem a l’ideal dels 60 centímetres de cintura, mal que ens pesi, i com que bé que ens hem de vestir, també, vam decidir dirigir-nos al servei d’atenció al client a presentar una queixa. No havien passat ni dues hores que vam rebre una trucada. La resposta: ni talles XL ni XS no es pengen a la vista. Nova política de l’empresa. Una doble discriminació, sempre en el benentès que cap dels dos extrems no són bons per a la salut. Però ignorar i amagar la diversitat de morfologies femenines no n’és la solució. A Catalunya, la meitat de la població de 18 a 74 anys té excés de pes. No es pot normalitzar l’obesitat, és clar, pel risc per a la salut física. Tampoc no la podem amagar, per la salut emocional i social. Bé que ens hem de vestir amb dignitat, també.