Entre les direccions dels partits polítics són freqüents la facilitat amb què s’obliden els fets i el conreu del cinisme. N’hi ha prou amb veure el que està succeint aquests dies. L’informe de l’UCO (Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil) ha desfermat una tempesta de crítiques, de peticions de dimissió i d’exigència d’un avançament electoral que tenen per objectiu desgastar encara més la malparada figura de Pedro Sánchez. Les veus més indignades i els atacs més furibunds provenen del PP i Vox, però amb escassa credibilitat, ja que la petició d’una nova convocatòria electoral ja la feien abans de les eleccions del juliol del 2023 i ho van seguir demanant després de perdre-les (cal recordar que les eleccions les guanya no qui treu més escons sinó qui és capaç de configurar una majoria encara que sigui amb acords amb altres partits). I això tot i que no sembla haver-hi dubtes sobre les responsabilitats i els delictes que s’atribueixen al trio d’impresentables i suposats corruptes (i misògins) dels dos exsecretaris d’organització del PSOE i el xofer i “home de confiança per a tot”.

Però en aquest procés es produeixen també algunes qüestions marginals que passen desapercebudes. Potser la més inquietant és el blanqueig i la rehabilitació de l’UCO i els seus informes. La mateixa institució que, entre altres organismes, era citada pels mitjans d’informació per dir que Xavier Trias, candidat a l’alcaldia de Barcelona, tenia un compte a Suïssa, cosa que va resultar ser falsa. També es va acusar sense proves l’alcaldessa de Madrid Manuela Carmena de donar un tracte de favor a Podemos. En fi, malauradament per a Pedro Sánchez, aquest cop sembla que les evidències són sòlides, només cal veure quina ha estat la reacció del partit, ni un bri de dubte, i de Santos Cerdán, que ha renunciat a l’acta de diputat i s’ha donat de baixa del PSOE (molt més digne, dit sigui de passada, que la de José Luis Ábalos). La sorpresa és que ha contractat per a la seva defensa Benet Salellas, un dels advocats més prestigiosos de l’entorn independentista, antic membre i diputat de la CUP.

El govern de Sánchez, un dels pocs que encara es poden considerar de centreesquerra a la UE davant la creixent ofensiva del populisme i l’extrema dreta, sembla a hores d’ara molt tocat i les possibilitats d’arribar indemne a la cita electoral del 2027 esdevenen una quimera. Però, com deia, en política els fets s’obliden aviat i s’imposa el cinisme, que en el cas espanyol es mariden amb un sistema judicial que, com passa amb el Tribunal Suprem, sembla que té per objectiu no impartir justícia i no acatar les lleis aprovades pel legislatiu fins i tot si el Tribunal Constitucional les considera ajustades al mandat constitucional. I no passa res! Només cal veure el que està succeint amb la llei d’amnistia. I cinisme, sí, perquè aquest mateix Suprem proposa jutjar el fiscal general de l’Estat per revelació de secrets arran d’una possible filtració, mentre gairebé ja ningú se’n recorda d’Alberto González, parella de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, que ha reconegut davant del ministeri públic delictes de frau fiscal i ha proposat un pacte de conformitat per evitar anar a judici. I no és cinisme que aquest PP que s’esquinça les vestidures davant la corrupció del PSOE sigui incapaç de reconèixer, malgrat les múltiples evidències, que havia creat una “policia patriòtica” contra l’independentisme i ara contra el PSOE i que l’antic cap del govern popular encara no hagi admès que el M. Rajoy que figura en la comptabilitat doble de Luis Bárcenas és ell mateix.

En fi, un vaixell a la deriva amb escasses possibilitats de no naufragar atesos els elevats nivells de corrupció (i no només del PSOE), l’actitud de determinats sectors judicials i un deep state bel·ligerant ara contra el govern espanyol i sempre contra l’independentisme. I podríem pensar que això no va amb nosaltres, que cal seguir amb determinació el nostre camí (si és que el retrobem) en la via del dret a decidir. Però ens equivocarem si no sabem aprofitar la conjuntura per actuar amb una mica de seny i condicionar la continuïtat d’això que denominen un govern de progrés a una implacable lluita contra la corrupció i el populisme, que s’estan convertint en la gangrena de les democràcies, i a favor del reconeixement ple de la plurinacionalitat fins a les seves darreres conseqüències que són el dret a decidir, la república i, arribat el cas, la independència si així ho decideixen la majoria dels ciutadans de Catalunya. Els precedents de l’Acord de Divendres Sant d’Irlanda del Nord (1998) i els referèndums del Quebec (1980 i 1995) i d’Escòcia (2014) ho avalen.