Crec que és del tot imprescindible plantejar-se fins a quin punt les noves metodologies educatives són capaces d’oferir als nostres alumnes el nivell de català que aquests realment requereixen, perquè són nombroses les veus autoritzades que ho posen en dubte. La darrera d’elles, la del conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, que, recentment, reconeixia que en els últims anys s’han introduït noves metodologies sense “la mirada lingüística necessària”, ja que redueixen la interacció entre docents i alumnes. I és que el fet que, amb aquestes noves metodologies, els alumnes treballin ara més per grups dins de l’aula comporta, d’una banda, la pèrdua de pes de la figura central del professor com a referent lingüístic que emprava el català com a llengua vehicular i, de l’altra, l’increment de l’ús del castellà, atès que els alumnes quan treballen es comuniquen més en castellà entre ells. Voldria creure, però, que per damunt de la disjuntiva entre escola tradicional i escola per projectes hi ha el paper dels mestres, el qual, a la meva manera de veure, és fonamental, la veritable clau de volta del sistema educatiu, fins al punt que si aquests excel·leixen l’educació anirà endavant, sigui quin sigui el tipus d’escola, tradicional o innovadora. Acabo amb les tan esclaridores paraules del darrer Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el filòsof i teòleg Pere Lluís Font, que, en una magnífica entrevista (El Punt Avui, 30/05/2025), quan li preguntaven què creia que s’ha de fer per redreçar el moment tan delicat que viu ara l’ús del català, responia d’aquesta manera: “La clau l’he après dels finlandesos. En educació, van tenir la idea que, en comptes de fer que siguin professors i mestres els que no es veuen amb cor de fer una cosa més difícil, cal que ho siguin els millors. Per tant, la clau, en tots els nivells d’ensenyament, són els professors.”