El secretari d’organització d’un partit no és un peó menor. És la tercera figura amb més poder en l’organigrama d’un partit, només per sota de la presidència i la secretaria general. Res important passa sense que en tingui coneixement. És el cervell de la maquinària interna: qui col·loca, qui aparta, qui reparteix influència i qui mou fils. És ingenu pensar que tota la resta de l’estructura respira tranquil·la i innocent, aliena a les operacions delictives del nucli dur.

Que un partit tingui un cas de corrupció és greu. Que aquest cas afecti el seu secretari d’organització és devastador. I si en poc temps dos secretaris d’organització cauen acusats de corrupció, com li ha passat al PSOE amb José Luis Ábalos i Santos Cerdán, ja no es pot parlar de cas aïllat perquè és evident que s’ha tocat el moll de l’os, el cor de l’estructura.

Cada dia que passa el govern de Pedro Sánchez penja d’un fil cada cop més prim, teixit ja no tant per l’aritmètica parlamentària –que trontolla a cada votació– sinó per la por de l’alternativa, que és encara pitjor. Ras i curt: és la por del pacte PP-Vox el que ara aguanta la legislatura espanyola. La por dels partits que li van donar suport a la investidura, incloent-hi els sobiranistes catalans, i també la por d’una part molt important de l’electorat que ja assumeix la corrupció com un mal menor. Ara bé, governar per la por de l’alternativa és un consens tan fràgil que costa pensar que pugui resistir gaire temps. I aquesta és la cruïlla on es troba l’Estat espanyol ara mateix: entre el dolent i el pitjor.