Hi ha paraules molt boniques. Ho són per com són, per com sonen, pel significat que tenen. Un d’aquests mots és revetlla. Hi ha els inevitables verbeneros de tota la vida, panxacontents, cara-rodons, ulls inflats de cirera confitada, somriure bombollejant d’escumós barat, gent més de patxanga que d’espetec perquè revetlla sona més aviat a una altra cosa, a nit de pólvora encesa, a so alegre dels petards espurnejants, a nit d’orquestrina elèctrica damunt dels entarimats, sota un cel sorollós, multicolor, i tot, tot, a l’aire lliure, a l’escalf de l’estiu, ocupant carrers i places.

Efectivament, aquesta nit és nit de revetlla. Aquesta nit manen els carrers i la gresca que hi campa lliurement, manen els carrers i aquell crit que és de guerra però també de festa que proclama que “seran sempre nostres”. Avui és nit de gastar sola i fer brillar les llambordes.

En una ciutat hi ha poques coses més encoratjadores de veure que un carrer ocupat pels seus veïns organitzant-hi una festa popular, que vol dir del poble. Les ciutats, acostumades a viure de façanes endins, recuperen un bri d’esperança en la condició humana quan els veïns es troben per muntar taules i cadires al mig del carrer, penjar banderoles i llums de colors d’un fanal a un altre, compartir beure, menjar i gresca.

És aleshores quan es dona ple sentit al concepte d’espai públic, que vol dir espai d’expressió col·lectiva, espai de comunitat, espai de construcció i reivindicació d’una identitat. Sí, el que passa aquesta nit a carrers i places de Barcelona –aquesta crònica no ignora la resta del país, però té vocació d’urbana– és una gran disbauxa, una gran crema de pólvora i un concert de taps de cava xiulant en l’aire però, per sobre de tot, el que s’hi viu és un fet identitari, un triomf del ciutadà, una proclama.

Aquesta ocupació festiva del carrer sempre és una cosa agraïda, generadora de bones vibracions. Ho va ser fa uns dies el desplegament que la gent de l’escola de la Concepció, a l’Eixample barceloní, va fer en un tram del carrer Girona perquè els petits grans músics d’aquest centre educatiu tan especial hi montessin la seva pròpia revetlla, ensenyant els seus progressos amb l’instrument. Va ser un dissabte inundat de música, de notes alegres que omplien cada racó del carrer, amb tots els ingredients de festa popular; petit escenari, cadires, banderoles i taules per celebrar-ho tot menjant.

Els nens corrent d’un costat a un altre, jugant a empaitar-se, en un espai segur tancat a tot tipus de vehicle, els adults gaudint de les actuacions musicals dels més joves, la frondositat dels plataners donant refugi ombrívol als uns i als altres. En poques paraules, el carrer convertit en la millor sala d’actes on podia tenir lloc l’actuació dels petits grans músics i l’entrega del premi Patxín. Es tracta d’ un guardó que els pares de l’escola donen cada any a un padrí del centre, aquest any Dani Nel·lo, un músic de cap a peus que ha col·laborat amb les big bands dels alumnes, un home amb veu de saxo i cara de revetlla.

Els petits músics de la Concepció creixeran i alguns d’ells seran d’aquí a uns anys els responsables d’omplir de música una nit com la d’avui. Portaran a la sang les notes, el carrer i la gresca, seran serpentines de festa, ànimes de Sant Joan, follets de la nit més curta i del deliri més gran.