1989-2011

Per què ens han agafat per sorpresa –una vegada més– els moviments revolucionaris de Tunísia, Egipte, el Iemen, Jordània, Algèria i Líbia? Què ha fet que els ciutadans d'aquests països, de sobte, “veiessin, per fi, la llum” i decidissin manifestar-se a favor de la democràcia i contra uns règims corruptes que han durat dècades? Podem comparar aquests fenòmens amb els canvis de règim que es van produir a l'Europa de l'Est l'any 1989? Les teories de l'acció col·lectiva poden aportar alguns elements d'anàlisi per respondre a aquestes preguntes començant per reconèixer la impredictibilitat d'aquestes situacions.

L'economista Timur Kuran, al seu llibre Private Truths, Public Lies (Veritats privades, mentides públiques), en analitzar les revolucions que associem amb la caiguda del mur de Berlín, i com de desprevinguts –també– ens van agafar, destacava la importància de distingir entre les preferències públiques i les privades, el que la gent expressa i el que creu de veritat. En un règim dictatorial és obvi que la diferència entre ambdues és màxima a causa del risc que comporta la sinceritat. El perill, però, no és constant.

De fet, depèn de quants ciutadans estiguin disposats a declarar les seves veritables opinions sobre el règim. Com més siguin, menys risc, però sempre és difícil saber quanta gent estarà disposada a revelar les seves preferències privades en un moment donat. Les expectatives sobre el que faran els altres és un element clau en tot tipus de revolucions. La immensa majoria preferiria que tothom fos sincer, però tothom, en tenir por, espera que sigui un altre el que iniciï el “camí cap a la sinceritat” col·lectiva (produint-se una situació estratègica a la qual, en ciències socials, acostumem a referir-nos com a “dilema del presoner”).

Un petit canvi en el context, però, pot canviar aquest ordre de coses. Per exemple, un episodi d'immolacions en diversos punts del país, com el viscut a Egipte (més de mitja dotzena). Es tracta d'un fet que ningú podia preveure, encara que el seu impacte segueixi la mateixa lògica d'altres ocasions. En primer lloc, cap dels egipcis que es va immolar seguint l'exemple del noi tunisià reclamava un canvi del règim polític, sinó una millora de les situacions econòmiques personals. Ara bé, les accions van suposar un punt de coordinació implícit, un quan i un on, encara que no fos de manera voluntària: avui, davant de l'hospital.

De sobte, uns pocs ciutadans sense un perfil polític (el veí del costat) es trobaven al carrer per protestar o interessar-se pel succeït i, encara que –una vegada més– les seves accions no poguessin ser catalogades de contràries al règim, començaven a servir perquè alguns d'ells i altres ciutadans comprovessin, potser amb estupor, que no estaven sols en el silenci. De fet, molts van veure les seves expectatives sobre la voluntat de protesta dels seus conciutadans superades per la realitat. Algunes preferències privades, ocultes durant dècades, començaven a visibilitzar-se, tímidament, fora dels circuits habituals dels opositors.

Però el llindar de risc percebut encara havia de baixar més perquè aquestes accions poguessin arrossegar molts més. Aquí és on entra el segon factor: els joves blocaires. Un percentatge ínfim de la població que marcarà la diferència. Els seus coneixements sobre internet els van permetre baixar en picat els costos de coordinar-se (sense l'estructura d'una organització) i amplificar les protestes dels primers establint un pont entre els que ja es trobaven al carrer –una minoria– i les majories que mai se'ls haguessin unit si no haguessin tingut alguna garantia que molts altres també estaven disposats
a fer-ho.

I tots ho podien fer al mateix temps gràcies a les “gestions” dels blocaires. Així, tan important com el d'aquests líders involuntaris, els immolats, se'ns apareix el paper dels segons, els primers seguidors, aquests joves amb informació i coneixements que en el marc de la coordinació implícita oferta involuntàriament pels primers constitueixen la primera i necessària anella d'una cadena d'arrossegament que resultarà imparable. Podem situar el paper d'aquests grups al mateix nivell que el de qualsevol altre lideratge polític genuí: aquells que assumeixen un cost desproporcionat (fins i tot extrem, com la mort) per facilitar l'acció col·lectiva.

Probablement en els últims quinze dies no hi hagi hagut cap canvi de preferències (privades) generalitzat, ningú s'ha convençut per fi de la corrupció del règim. No han desitjat la seva fi més intensament que fa un mes, ni l'oposició s'ha organitzat millor, ni han comptat amb un nou suport d'una potència estrangera. No han despertat, sinó que han pogut: petits canvis en el context els ho han permès. Els ha estat possible la coordinació mínima per posar de manifest aquesta preferència oculta aconseguint generar una acció col·lectiva que fins fa uns dies era impossible de dur a terme.

El poder dels que són molts ha aconseguit oposar-se al poder de la força. En altres països de l'entorn, i Líbia n'és un exemple, encara pot passar una cosa semblant, tot i que la finestra d'oportunitats es va tancant per a l'anomenat “efecte contagi”, que no és altre que la possible coordinació implícita que les notícies del que ha passat a Tunísia i a Egipte pugui generar en les seves respectives poblacions.

Elements similars es van donar en l'onada revolucionària de 1989. A Txecoslovàquia van ser les protestes estudiantils per la millora de la universitat (no contra el règim) les que van desencadenar, amb l'ajuda dels actors i el públic dels teatres que van servir d'amplificadors, un canvi d'expectatives generalitzat. Els elements de coordinació implícita en altres llocs poden ser tan anodins com els cants patriòtics tradicionals que van començar a escoltar-se més enllà dels festivals estiuencs de cant coral a les repúbliques bàltiques, en el que molts anomenen la “revolució cantada”.

Les cançons van fer visible la veritable dimensió del col·lectiu dels que volien un canvi de règim tot i la manipulació dels mitjans de comunicació que el minimitzava. La música sempre ha estat perillosa. A l'Alemanya Oriental les protestes inicials es van donar en estacions de tren on es concentraven ciutadans fent cua per poder pujar als pocs trens que portaven els més joves de vacances al mar Negre i Hongria (des d'on alguns buscaven creuar el Teló d'Acer). Els retards i la mala gestió ferroviària van permetre que centenars d'alemanys es trobessin, de sobte, junts sense una convocatòria expressa, que hagués estat perseguida, i del crit inicial “Volem anar-nos-en (de vacances)” es passés a corejar “No ens anirem d'aquí (de l'estació)”, per donar pas al definitiu “No ens en volem anar del país: volem canvis.” Petits canvis, grans impactes si es donen les condicions necessàries (perestroika en un cas, crisi econòmica i carestia alimentària en un altre). Res de nou. Tot nou.