Articles

Un vella obsessió, una mala olor

“Es tracta d'una obsessió antiga i permanent: que els valencians no puguen veure la televisió catalana, que el ferrocarril entre València i Barcelona continue ofegat, que la llengua comuna no siga ni comuna ni respectada”

Això era ja fa un bon grapat anys, potser prop de vint-i-cinc, que amb Eliseu Climent i l'advocat Rafael Mansanet vam eixir del metro de Madrid a l'estació Nuevos Ministerios, presidits per l'estàtua eqüestre del general Franco quan el PSOE ja feia uns quants anys que governava. Admirable sentit de la història: sorties del metro, i et trobaves el caudillo a cavall. Vam entrar a l'edifici del ram dels transports i comunicacions, o algun nom ministerial semblant, i el personal devia estar fent la llarga pausa del cafè, perquè semblava tot mig desert. Però, desert i tot, aquell era un espai on el poder de l'Estat surava en l'aire dels corredors, escales i salons. Finalment, ens va rebre el senyor ministre, José Barrionuevo, després conegut per altres afers també relacionats amb el poder de qui té el poder, i vam parlar del cas que ens ocupava. El cas era, ja aleshores, la recepció de TV3 al País Valencià, a través dels repetidors d'Acció Cultural. Una qüestió d'Estat, segons semblava, i segons les informacions que el ministre havia rebut de Joan Lerma, president de la Generalitat Valenciana. El resultat de la conversa, en forma de resposta i de decisió ministerial, va ser la presència de la Guàrdia Civil al repetidor de Castelló, i el tancament manu militari de les modestes instal·lacions.

Les vam tornar a connectar subreptíciament i cladestina, el president Pujol va fer alguna gestió personal i enèrgica, i així passaren els anys. Alternant indiferència i amenaces en temps de l'insigne estadista de Cartagena i honestíssim polític Eduardo Zaplana. Rebent promeses enganyoses del ministre José Montilla, i l'activa passivitat del ministre Joan Clos, tots dos suposadament amics. I després suportant l'hostilitat declarada, immutable, repressiva i mortal del senyor Camps i els seus col·legues de govern i de partit. El menyspreu i la indiferència d'uns, la violència dels uns i dels altres. Abans, entremig i ara: deu ser una de les poques constants del darrer quart de segle. Ara l'amenaça odiosa ha arribat fins als últims projectes de destrucció, i fins a les declaracions de la senyora Sánchez de León, portaveu de la nostra Generalitat: diu, amb gest de menyspreu i de burla, que al País Valencià això de TV3 només interessa dues o tres mil persones. Però són desenes de milers les que han eixit ja als carrers (espontàniament, els ho assegure), i centenars de milers els qui firmaren la iniciativa legislativa popular (sense suport dels populars del PP, ni dels socialistes del PSOE).

Es tracta, doncs, d'una obsessió antiga i permanent: que els valencians no puguen veure la televisió catalana, que el ferrocarril entre València i Barcelona continue ofegat per una via única de fa segle i mig (deu ser l'única d'Europa occidental), que la llengua comuna, al País Valencià, no siga ni comuna ni respectada i usada pels polítics grossos. Passen ministres, passen governs, passen partits. L'obsessió és la mateixa. El resultat, en aquesta matèria de les televisions, és una persecució metòdica, incessant i brutal, que dura ja un quart de segle. La dedicació persecutòria de Joan Lerma, una inútil visita al ministre Barrionuevo, repetidors de televisió tancats per la força armada, totes les estacions d'un calvari inacabable, fins a l'execució de la sentència de mort. És l'aplicació continuada d'una antiga hostilitat irracional. O perfectament racional i comprensible: el vell anticatalanisme espanyol, en la seua miserable i patètica versió valenciana. El menyspreu, la prepotència violenta dels uns i dels altres. Ara, aquesta hostilitat inalterable, històrica, és obra sobretot del senyor Camps i dels seus col·legues de govern i de partit. Deu ser que el simple intent de voler veure una televisió pública veïna, la catalana, és un atemptat a la salut de la població, un perill de contagi, un risc de malaltia, o vés a saber què, davant del qual cal mostrar contundència autoritària i, si pot ser, la més alta eficàcia destructiva.

També per al govern espanyol la idea sembla nefanda, i per això van bloquejar (amb intervenció personal de la senyora De la Vega, valencianíssima) la tramitació d'una ILP amb més 650.000 firmes, en prova de profundes conviccions democràtiques. I les multes administratives i arbitràries que imposa Francisco Camps, valencià exemplar per tants conceptes, arriben ja a quantitats tan inaudites i brutals que només s'entenen si el que busquen és l'aniquilació total de l'enemic, destrucció física inclosa. Perquè es tracta, en últim extrem, no tan sols d'impedir la recepció de la televisió catalana, sinó també i sobretot de destruir l'entitat cívica que manté i fa possibles els repetidors, i que és alhora el nucli i l'emblema visible de tota una concepció de la cultura i la llengua comunes: es tracta de destruir Acció Cultural del País Valencià, amb tot el que és i representa. Tot plegat, aquesta llarga història m'omple de tristor, i d'un profund sentiment de repugnància.

Molt sovint, anant per terres de Catalunya o d'Espanya, em pregunten “com van les coses” al País Valencià, i si és cert tot això que de tant en tant llegeixen als diaris. Això que vostés llegeixen als diaris és cert, conteste invariablement, però és només una part de la veritat. Perquè la veritat completa és molt pitjor: la major part dels valencians viuen en un món de falsedats brillants, en una societat d'espectacles inútils i caríssims que afalaguen vanitats estúpides, de fracassos profunds en economia, finances, política, moral pública, ètica i estètica. Les coses, doncs, no van bé: en realitat, van fins i tot molt pitjor del que sembla. Alguna cosa, molta cosa, fa olor de podridura, a Dinamarca, com escrivia Shakespeare, i pareix que moltíssima gent no troba desagradable l'olor. Aquesta és la tragèdia, no sé si la del “ser o no ser” de Hamlet, la del Rei Lear o la del moro de Venècia. És com aquella pudor insuportable que feien nobles i reis de segles passats, que no es rentaven mai, i la cobrien arruixant-se amb perfums intensos. Alguna cosa fa pudor, i la causa de la pudor és profunda i extensa. La cosa més alarmant i perillosa, però, no és la podridura i la mala olor: és el perfum aparentment agradable que la dissimula. La colònia sobre la brutícia, el desodorant amb aroma d'espígol, i el bon poble del bon país caminant feliç cap a la ruïna, entre els efluvis de perfum sintètic. El perfum d'un “despotisme suau”, com recordava jo ací mateix, fa dos o tres mesos. Un monstre dolç, un monstre perfumat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.