Deu anys després
Mentre s'ensorraven les dues torres a Nova York, costava de trobar les paraules però una mateixa sensació encongia molts ànims arreu del món: les conseqüències d'aquell acte durarien dècades, informarien les nostres vides i canviarien les relacions internacionals. Deu anys després, en podem donar fe. Si no fos perquè el record de les víctimes és un deure cívic, la commemoració seria innecessària, tant el present immediat ens diu que l'enderroc i la matança d'aquell dia són vigents. L'increment de les despeses en seguretat i defensa a tot Occident, i el cost de les guerres que la funció imperial dels Estats Units comporta, repercuteixen severament en la nostra economia. No cal buscar una relació directa de causa i efecte, perquè cicles econòmics, polítiques ruïnoses, mala gestió fiscal i edils corruptes també hi fan, i sempre n'hi ha hagut; però és obvi que l'empresa bèl·lica distreu recursos que podrien servir per apaivagar les nostres crisis. En aquest sentit, el cop de l'11 de setembre del 2001 es pot dir que ha reeixit; hem quedat tocats, i no sabem com sortir-nos-en. Fer una guerra, i més una guerra amb tants de fronts, surt car, però en el seu favor hi ha un argument incontestable: més car sortiria perdre-la. I encara que no ens agradi parlar-ne, tots sabem què podem perdre. Les nostres llibertats no tenen la supervivència garantida, els bàrbars són a les portes i les hi hem deixat bastant obertes. Yes, This Is About Islam és el títol d'un article de Salman Rushdie que no ha perdut vigència, com moltes de les intuïcions del primer moment i a diferència de tantes divagacions posteriors. Tenim un desafiament pendent: recuperar la claredat d'idees que hem perdut, i el valor per manifestar-les. La conferència de Benet XVI a Ratisbona el 2006 anava en la direcció encertada, però les reaccions hagudes van servir tant per confirmar els temors dels occidentals com per constatar la incapacitat islàmica per al diàleg. El discurs del president B.H. Obama al Caire el 2009, en canvi, més llagoter del que la diplomàcia requeria, va servir per inaugurar aquesta nova etapa plena de concessions en què, a canvi que no ens explotin a casa nostra, tindran aquí llibertat de predicació, si cal subvencionada, i els deixarem les mans lliures per dotar-se de règims com més va més islàmics i en direm primavera democràtica.
