Chacón, el PSC i el PSOE
El triomf d'Alfredo Pérez Rubalcaba és
el triomf de la política per damunt del màrqueting polític
i del trampós ‘storytelling'
La patacada de Carme(n) Chacón per accedir a la secretaria general del PSOE no ha tingut res a veure amb l'aspecte, diguem-ne, íntim de la seva identitat. Ha estat, si de cas, la derrota política de les escorrialles del zapaterisme (perquè Rodríguez Ibarra té raó: Chacón representa això, com també el PSC) davant la vella guàrdia filipista del socialisme espanyol. No ha estat, tanmateix, una confrontació generacional entre els socialistes del 1974, aquells que van assaltar el 13è congrés del PSOE –el de Suresnes, a prop de París– i els joves insolents de la cella. No, no és això. Si el 1974 una aliança entre els socialistes bascos i andalusos va derrotar l'aleshores secretari general, Rodolfo Llopis, que a l'exili havia perdut de vista la realitat, a Carme Chacón –i també a Rodríguez Zapatero– també l'ha vençuda la realitat. La crua crisi econòmica ha deixat sense efecte, com si fos la versió envellida d'un joc de Play Station, els artificis verbals. La realitat no és tan líquida com creuen alguns scriptwriters.
El 1974, l'anomenat “grup dels sevillans” era un cercle de militants provinents de l'interior que comandaven els joves Felipe González, Alfonso Guerra i Manuel Chaves, influïts per la Revolució dels Clavells a Portugal i per la certesa que la mala salut de Franco esgotaria la dictadura. Aquest grup maldà per bastir una organització moderna, capaç de competir amb el PCE –molt més actiu i nombrós– i marcava el ritme de l'oposició mitjançant la Junta Democràtica. A parer seu, doncs, calia “modernitzar” el PSOE per esdevenir el partit hegemònic de l'esquerra. La fórmula per aconseguir-ho consistí en una aliança nord-sud, entre bascos i andalusos, amb Felipe González com a secretari general. La candidatura va rebre el suport de la majoria de delegats de l'interior –llevat dels de la federació madrilenya– i de Ramón Rubial i Eduardo López Albizu, els dos grans dirigents històrics del socialisme basc.També s'hi va afegir Nicolás Redondo després d'haver refusat substituir Llopis. Aquest compromís entre bascos (que incloïa el jove Txiqui Benegas) i andalusos finalment va integrar dos membres de la díscola i esquerrana Agrupació Socialista Madrilenya: Francisco Bustelo i Pablo Castellano. Així doncs, l'eix que ha dominat el PSOE des del 1974 no ha passat mai per Barcelona. A Catalunya el PSOE era, l'any 1974, merament testimonial i només en destacaven algunes personalitats: l'explosiu Joaquim Jou i Fonollà (1917-1997); Mercè Aroz, que provenia de la trotskista LRC; el dirigent obrer de la Seat Carlos Cigarrán (1941-1988) i Josep M. Triginer, que és qui va conduir la Federació Catalana del PSOE al congrés d'unitat socialista català del 1978. El famós pacte d'Abril que va portar a la unitat entre el PSOE, el PSC-C i el PSC-R volia rectificar això. I a fe de déu que no ho ha aconseguit en tots aquests anys.
L'ascens de José Luis Rodríguez Zapatero en el 35è Congrés de l'any 2000, després de la derrota electoral de Joaquín Almunia, un bilbaí que havia començat la seva carrera política a la UGT –sindicat del qual fou secretari d'economia entre el 1976 i el 1979–, va esberlar l'hegemonia bascoandalusa. ZP es va beneficiar, doncs, del desconcert dels socialistes espanyols davant la victòria d'un José María Aznar al qual menyspreaven tot i que encara no havia ensenyat les dents de veritat. ZP es va abocar a fer política d'acord amb el que li recomanaven els assessors d'imatge i els coneguts spin doctors. I la tècnica va ser hiperideologitzar els debats polítics amb qüestions, diguem-ne, sentimentals i d'identitat: memòria històrica, els matrimonis gais, avortament i coses així. Quan no hi ha alternativa social i econòmica el millor és ressaltar el caràcter reaccionari del rival. A falta d'un programa alternatiu, que és el que li ha passat a la socialdemocràcia d'arreu del món, el debat ideològic perifèric (i amb això no vull dir que no siguin importants els matrimonis gais o el dret a l'avortament) es converteix en la manera de perfilar els contorns. Del 2003 al 2011, ZP va dominar el PSOE, fins que la crisi econòmica i la seva incompetència van destruir-lo. Manuel Chaves es va convertir en l'únic garant de l'ortodòxia filipista, com ara José Antonio Griñán representa el chaconisme zapaterista.
Carme Chacón ha perdut perquè era lògic que perdés, perquè formava part de la fórmula Zapatero. Ella n'és l'epígon més brillant. De la política feta en 140 caràcters i que exagera els debats “morals” per refermar la seva posició esquerrana. El seu brillant marit, Miguel Barroso, exmilitant de Bandera Roja i amb vincles empresarials amb Jaume Roures i la gent de La Sexta, li ha fabricat un guió que emulava, per bé que amb el xaronisme propi dels espanyols, el sentimentalisme esquerrà que gastava Tony Blair. Però la crisi ha fet caure moltes màscares, incloent-hi la dels debats buits com una nou corcada. Ara, el PSOE ha tornat a mans dels andalusos (sobretot per la presència de Gaspar Zarrías) i dels bascos (Patxi López i Eduardo Madina), amb Alfredo Pérez Rubalcaba al capdavant. Els aires del Cantàbric amorosits pels vents atlàntics del sud i el contrapunt sec del centre, que representa la vicesecretària, Elena Valenciano. I saben què? Rubalcava va ingressar al PSOE el 1974 i Valenciano es va fer militant de les joventuts socialistes el 1975. Chacón, en canvi, es de la generació del 1986, per bé que no va ingressar al PSC fins al 1994. El triomf d'Alfredo Pérez Rubalcaba és el triomf de la política per damunt del màrqueting polític i del trampós storytelling.
