Els opinadors
Sort que, de tant en tant, alguna sorpresa ens reconforta
Després de la intervenció pública del president Mas al cap de 100 dies de mandat, calia esperar unes opinions d'anàlisi profunda sobre els dos eixos en què es va basar el discurs: la situació econòmica de Catalunya i el procés cap a la consulta. Un desengany. Amb alguna excepció –poques– les intervencions diverses han repetit més o menys la posició de l'endemà del pacte CIU-ERC: llançar una galleda d'aigua freda damunt els oients que esperàvem alguna cosa més que les intervencions repetides i repetides, ara amb el bastó de suport que els oferien les 2 hores –sí, 2 hores i escaig– de compareixença d'un president que va acostar-se al ciutadà amb un aire de sinceritat que no dissimulava pas el pes feixuc que duu a les espatlles.
Sense cap mena de benvolença, han trinxat “el procés cap a la consulta”. Només troben ets i uts a l'actuació d'un Artur Mas que s'ha hagut de sobreposar a la dura prova del fiasco de les eleccions. Sense ser conscients de l'actitud de coratge que es necessita per a afrontar com a president una situació potser única des de la Segona Guerra Mundial del segle XX, han deixat anar un piló de sentències subjectives que responen més a les ideologies de partit o de grup de pressió que no pas a la professionalitat d'analistes que seria d'esperar.
Fa dies que pel Twitter es realitza com una mena de tertúlia paral·lela a la de les pantalles. És en les diverses intervencions de 140 caràcters on se sol generar una crítica diversa i espontània. I, si bé és cert que alguns comentaris sorgeixen d'un moment abrandat, la resultant del conjunt ofereix una anàlisi molt més satisfactòria que la dels opinadors professionals. La pantalla té una trampa: darrere la persona que opina s'hi veu amb lletres ben grosses el grup mediàtic al qual pertany, de manera que moltes de les paraules que diu són passades per un tamís mental. Amb uns tentacles que s'estenen cap a les diverses televisions –o/i emissores– on l'opinador té el seient, la imatge i la veu (tant és així que, en un mateix vespre, et pots trobar un “creador d'opinió” a un canal i al cap d'una mica a un altre canal).
És un esport sedentari de la nostra societat opinar “contra”. Vull dir contra les accions dels altres. I els altres solen ser polítics. Carregar-se els polítics en massa sembla l'ambient natural del globus en què resideixen els qui ens envien les seves arengues “com cal” quan el que esperaries és que t'enviessin anàlisis. Anàlisis profundes, anàlisis sense cartells darrere de lletres llampants als quals has d'atendre al matí a la tele A, al migdia a la tele B i a la tarda a la tele C, siguin públiques o privades.
El discurs del president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, dimecres va ser un discurs expositiu de la situació actual. Potser allò difícil d'empassar per a alguns es trobava amagat dins de la capsa dels trons destapada de cop pel president, que visualitzà un projecte en marxa. El projecte cap a la consulta: un equip assessor, un equip de transició, la hisenda pròpia. Tots aquests projectes dins el discurs del president Mas. Un projecte que una majoria qualificada de catalans i catalanes vam votar aquest novembre. Un projecte que duien al programa CiU, ERC, ICV, CUP. Un projecte que fins i tot el PSC va acabar acceptant (amb vacil·lacions).
Una societat que vol la consulta –amb una majoria de persones que desitgen un estat propi– no es mereix uns “creadors” –poques “creadores”– d'opinió que només els martiritzin amb opinions de cartell contràries als pressupòsits d'aquesta societat. Es mereix poder disposar de discussions sense control extern. Poder sentir alhora el discurs d'un president que encarna la problemàtica del seu poble. Sentir-ho al costat de la notícia –llançada amb bala– de la desestimació del recurs al “cas Palau”.
Sort que, de tant en tant, alguna sorpresa ens reconforta. No diré noms, però hi ha algun jutge, alguns periodistes joves, pensadors lliures –i lliurepensadors–. Per exemple, els monòlegs d'una coneguda periodista. Per sort, les tertúlies de les emissores –almenys les “de casa”– ofereixen una pluralitat interessant. Tot i el cartell.
