Europees 2014
Una candidatura unitària superaria,
de llarg, el famós 55 per cent dels vots que
el Consell d'Europa va fixar per al referèndum de Montenegro
Les eleccions europees de l'any 2009 van ocasionar un problema inesperat a molts catalans. Els nostres partits van escollir sens dubte els millors candidats que mai han presentat en uns comicis al Parlament Europeu, però malauradament anaven en candidatures separades. Ramon Tremosa, Oriol Junqueras i Raül Romeva, per citar els tres eurodiputats més coneguts i dinàmics d'aquesta legislatura, lideraven candidatures separades tot i compartir aspectes essencials en matèria nacional, de construcció europea i d'enfortiment democràtic de les institucions continentals. Per fortuna, allò que van separar les candidatures partidistes ho va unir el dia a dia a Brussel·les, on tots tres van treballar i impulsar conjuntament una pila de qüestions, entre les quals hi ha la reivindicació del fet diferencial català a Europa.
Em consta que molts sobiranistes van haver de rumiar-se moltíssim la seva elecció i no van ser pocs els que haurien votat amb il·lusió una llista unitària, especialment en el cas dels votants de CiU i ERC. En aquest sentit, Tremosa i Junqueras encarnen com ningú la nova generació de polítics sobiranistes desacomplexats, valents i sense deutes ni amb Espanya ni amb el procés polític de la Transició. Un detall no menor: Catalunya envia sempre joves polítics a foguejar-se a Europa, mentre que per a Espanya el Parlament Europeu és una cementiri d'elefants.
El juny de l'any vinent tornarem a votar la composició del Parlament Europeu. Ja sabem, a hores d'ara, que Junqueras i Romeva no repetiran. Tot i saber-me greu, potser aquest fet faciliti una proposta que fa dies que corre i a la qual em sumo des d'ara mateix: que les forces polítiques catalanes compromeses amb el dret de decidir, inclòs el PSC si vol, facin una candidatura unitària. La idea és demostrar a Europa el caràcter inequívocament europeista del catalanisme i crear un grup transversal d'eurodiputats que porti la veu del dret de decidir a les institucions comunitàries, un fet especialment rellevant tenint en compte que és probable que el Principat esdevingui un estat independent durant la propera legislatura del Parlament Europeu; és a dir, entre els anys 2014 i 2019.
No m'estic referint a convertir les eleccions europees en uns comicis plebiscitaris ni en cap consulta encoberta. En absolut. És evident que algunes institucions europees podrien veure amb mals ulls que les eleccions al Parlament Europeu fossin utilitzades amb una altra finalitat. Però crec que el procés sobiranista actual, com que s'allarga, necessita demostrar regularment que manté intacte a les urnes el suport de la majoria dels catalans. Una candidatura unitària superaria, de llarg, el famós 55 per cent dels vots que el Consell d'Europa va fixar per al referèndum de Montenegro. Si aquesta llista només fos compartida per CiU i ERC, estic segur que aplegaria, com a mínim, la meitat dels vots vàlids.
Si aquesta idea prospera quedarà pendent saber quin paper hi jugaria Unió Democràtica. El seu eurodiputat, Salvador Sedó, forma part del Partit Popular Europeu (PPE) al costat dels populars espanyols liderats per Jaime Mayor Oreja. És possible que Unió optés per desmarcar-se d'una iniciativa unitària. De fet, el mateix Josep Antoni Duran Lleida diu sovint que no es pot saber l'aportació en vots de cada soci de CiU perquè no han competit mai electoralment. Seria, doncs, una bona manera de saber-ho. En tot cas, sóc dels que creu que Unió ignorarà els cants de sirena que la tempten i no abandonarà el vaixell del sobiranisme.
