El millor vi del món
Considero una niciesa creure
que el vi més car del món és el millor
Fa un cert temps, vaig dinar a Madrid amb uns joves executius d'una empresa pública. Els empresaris de la capital de l'Estat han canviat molt en els darrers quaranta anys. Ara, Madrid és una ciutat moderna, centre d'un estat en crisi, però desenvolupat, i els seus empresaris estan molt segurs d'ells mateixos. Els companys de taula van afirmar amb fermesa que el vi de la Ribera del Duero era el millor del món. Els vaig dir que segurament era un dels millors del món, però que no existia el millor vi del món, ni el millor préssec, ni la dona més bonica, ni la millor llengua, que era una qüestió relativa i de gustos. Vaig afegir que Catalunya tenia bons vins, però mai gosaria considerar-los els de més qualitat. No els vaig convèncer. Per confirmar el que m'asseguraven, em van posar com a exemple que una viticultora de la comarca del Duero venia el seu vi a un preu altíssim i només a qui li queia bé. Vaig contestar que els compradors eren uns ximplets, si acceptaven aquestes condicions.
Ara m'ha sorprès trobar al diari Expansión (7 de setembre) una pàgina sencera dedicada a l'empresari de Ribera del Duero que fa el millor vi del món, segons manifesten ell i la periodista que li fa l'entrevista. És un “castellano sobrio”, que podria haver estat un dels meus companys de taula i que va servir el vi del casament del príncep Felip amb Letizia Ortiz i el de la cantant Rocío Jurado amb el torero José Ortega Cano. Són dos arguments de pes.
Hi ha una llarga tradició d'excel·lència a Madrid i a l'Espanya castellana, lluny de la moral de derrota que els deixà el funest any del 1898 amb la pèrdua de les darreres colònies de l'Imperi. Ningú no pot negar que la transformació ha estat extraordinària en relativament pocs anys. Vaig veure un ramat de cabres al voltant de la Cibeles, davant del Banc d'Espanya, durant la dècada dels anys seixanta del passat segle, quan a Barcelona feia vint anys que havien desaparegut del centre de la ciutat –després de la guerra encara n'hi havia–. He associat, no sé per què, el ramat de cabres, la modernització de Madrid, els executius del meu dinar i la crònica d'Expansión amb els 15.000 manifestants que hi havia el 7 de setembre passat a la Puerta de Alcalá i que van rebre desolats la notícia que la candidatura de Madrid als Jocs Olímpics del 2020 havia estat eliminada en la primera volta. Era com si els haguessin dit que, segons una colla de tastadors, el vi de la Ribera del Duero no era el millor del món. No crec que facin o hagin fet autocrítica, ja que és evident, segons ells i els meus executius del dinar, que els que s'equivoquen són els altres.
L'Estat espanyol té vins molt bons. Deixem-ho així. Però no deixa de ser sorprenent que Catalunya sigui el primer client dels vins de la Rioja, mentre que els vins catalans queden en un modest segon terme. Considero una niciesa creure que el vi més car del món és el millor i que pagar segons quin preu també ho és. Sortosament, a Catalunya, a la Rioja i a la Ribera del Duero n'hi ha de ben bons i a preus raonables. Ara recordo que no en puc beure, per desgràcia.
