Opinió

I ara... feina a fer

Respecte a la majoria silenciosa, estem realment prou convençuts
que la immigració popular refereix
a Catalunya el seu benestar, els recursos, les decisions i les polítiques?

De totes les respostes de col·laboradors d'aquest diari publicades el passat dia 13 em quedo amb les que expliciten la necessitat d' ampliar la base social del consens per un salt endavant en el domini propi del nostre futur i, per tant, en la d'un esforç i una estratègia més decidida i sistemàtica en aquesta direcció. Jaume Oliveras escriu: “El compromís de fer pedagogia a favor de la independència, explicant als nouvinguts i als vells immigrants el seu autèntic contingut i benefici…” I, potser amb més concreció, Núria Esponellà, escriptora, qui per treballar per la consulta proposa que “l'ANC sigui capaç de difondre els arguments que molts compartim entre la societat civil de l'àrea metropolitana de Barcelona i de les ciutats més poblades del país”. O el genèric del professor Mariné: “Sumar el màxim de ciutadans del país a la causa catalana.” O l' opinió de l' economista i professor Germà Bel: “S'ha de mantenir l'esforç per continuar canalitzant i eixamplant el suport social a la independència.” L'escriptora Mercè Roca tampoc s'ho deixa: “A fer què? Doncs a eixamplar la majoria favorable al dret a decidir, a fer arribar el missatge de progrés i supervivència a les persones a les quals encara no ha arribat, a encoratjar els tebis...” O el periodista Xavier Graset, qui també insisteix en l'estratègia de “fer bé les coses i sumar gent dins del país i també a fora”… Per referir les opinions més clares en aquest sentit.

I és que això de “la minoria silenciosa” (potser no tan minoria) em sembla que em preocupa més del que percebo als meus entorns. Des del meu angle econòmic i social, estem realment prou convençuts que la immigració popular refereix el seu benestar als recursos, decisions i polítiques a Catalunya? (a la tarda vigília de la vibrant Diada de l'any passat vaig recórrer el Baix Llobregat, on pràcticament no vaig veure senyeres penjades). Registro també una certa reculada del criteri econòmic en l' argumentació sobiranista, que no entenc gaire bé, ja què allò –carodià?– del catalanisme de butxaca o d'estómac i no estrictament identitari va donar una bona empenta a la causa. Per alguna cosa deu ser que el mateix projecte ara una campanya mediàtica adreçada, es diu, “als catalans indecisos de tots els orígens” sobre les bondats d'un hipotètic estat propi. Però no se'n va pels núvols: la seva web d'entrada és “Queganoyoconestadopropiocat” tot concretant en temes com ara pensions (allò que a mitjà termini podrien millorar-se), subsidi d'atur, prestacions socials i de dependència, càrregues fiscals… Amb una crida/consell central que traduït diu: “Si vius a Catalunya, si creus que el teu futur i el dels teus fills rau aquí, hi ha raons que hauries de tenir en compte per a decidir sobre el futur de Catalunya.”

En aquesta feina –“ens espera feina”, contesta el professor Mariné al referit qüestionari– hi ha més entrebancs dels que se sol creure. I és que en aquest per a mi ampli segment social la percepció de dependència de l'Estat espanyol és forta. Pensions i subsidi d'atur porten sempre el seu segell de procedència, a aquesta caixa única hi han cotitzat sempre i, en matèria tan sensible, és ben fàcil escampar pors sobre els drets adquirits, la sort del fons de reserva o la sostenibilitat d' unes assegurances socials catalanes, encara que les nostres cotitzacions hagin superat sempre les prestacions rebudes, tret en anys d'intensa crisi econòmica. És veritat que els serveis públics bàsics els refereixen a la Generalitat, però precisament en els darrers anys han estat afectats per les retallades i potser és difícil percebre les causes externes de l'ajust i, en general, els errors de la política econòmica central. O, a hores d' ara, com tenim allò de Catalunya, terra de treball? Sovint, en converses, ens refugiem en l'argument, més o menys comprovat, que quan aquests immigrants ja establerts a Catalunya es relacionen amb els seus llocs d'origen s'escandalitzen del que podríem anomenar el seu tarannà econòmic subsidiat. Però cal tenir molt en compte les seves arrels personals, emocionals i culturals. En síntesi he volgut expressar que en aquest terreny hi ha un potencial de divisió que cal no negligir.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.