Bandada de voltors
Vaig ser banquer 23 anys i aleshores aquest món de les finances era net
Els fons voltors –expressió anglosaxona– són els fons d'inversió que es dediquen a menjar carronya, resultat de la crisi econòmica. Són fons de risc, però no pas formats per petits estalviadors sinó per inversors que aporten milions d'euros cadascun. Els voltors volen a gran altura, fins que veuen una bèstia morta o que està agonitzant i s'hi abraonen per treure'n el màxim profit amb el mínim esforç. No són caçadors, sinó escombriaires.
Fa dos mesos vaig parlar de “Voltors o oportunistes” –El Punt Avui, 21 de juliol– en un to relativament positiu, perquè la presència d'aquelles aus en la nostra economia podia indicar que la crisi havia tocat fons. Els voltors es disposaven a comprar immobles en poder dels bancs, que es podien comprar a bon preu, o crèdits fallits, que no ho eren tant. Ara voldria insistir en la qüestió, però en un to menys positiu i amb relació a un ocell que més aviat fa por i fàstic, tot i la seva utilitat ecològica.
La informació la dóna el diari Expansión –17 de setembre–, però l'opinió es meva. La bandada de voltors està encapçalada per Paul Singer, considerat el pioner en aquests tipus de fons d'inversió, i per Javier Botín, fill del president del Banc Santander. Mouen molt diners: uns 5.000 milions d'euros. Ells no són els propietaris, sinó els gestors d'aquests recursos que s'inverteixen en immobles o crèdits fallits, propietat de bancs. Javier Botín els ha comprat en nom de la seva empresa –Savia Asset Management– al Banc Mare Nostrum –dins el qual hi havia Caixa Penedès–, a Ibercaja –aragonesa– i al BBVA. Ha tingut la decència formal de no comprar-ne al Banc Santander, presidit pel seu pare. Però això ja ho ha fet Paul Singer, sense parentiu amb la família Botín, però a la qual segur que coneix i tracta.
Tinc el màxim respecte pels escombriaires dels serveis municipals, menys per les aus carronyaires i poc per aquests financers que cobren comissions enormes sobre els recursos que mouen, que corren els seus riscos, però que tenen informació prèvia valuosa sobre els actius que compren –immobles o crèdits fallits– per uns preus que asseguraran plusvàlues als inversors i alguns milions d'euros per a ells, com a gestors.
O és que el fill del president del Banc Santander no té informació privilegiada? Déu me'n guardi de voler llançar acusacions particulars!, però tot aquest món de les altes finances fa pudor.
I els beneficis no van a parar a una acció social, com en el cas de les caixes d'estalvi, sinó a les butxaques ja plenes d'una minoria de privilegiats, que tenen un poder polític, paral·lel o superior a l'econòmic.
Vaig ser banquer durant 23 anys i aleshores aquest món de les finances era tan net com qualsevol altra activitat econòmica. En els darrers anys s'ha embrutat molt, començant pels genis financers de Wall Street i acabant amb alguns directius de caixes d'estalvi, que han unit mala gestió amb cobdícia, que acostuma a ser una mala combinació. Però no hi ha cap govern ni cap institució internacional que mogui fitxa. I no és qüestió de diàleg, com diria don Mariano Rajoy en les seves cartes.
