Sobre crèdit bancari
El poder econòmic supera el polític
i trenca les regles
de la democràcia
Voldria fer algunes observacions sobre el crèdit bancari, en general, que poden ajudar a entendre la situació actual en el nostre sistema financer:
1. És més fàcil gestionar un crèdit de 10 milions d'euros que 10 crèdits d'un milió. És clar que hi ha més risc, però la millor gestió el redueix. En el cas d'un crèdit de 10 milions es pot anar a fons, demanar auditories, contrastar valors de determinats actius, etc., mentre que en els més petits l'anàlisi és forçosament més superficial. Consegüentment, per als bancs, la rendibilitat serà més alta en els grans crèdits que en els petits. Demani un crèdit de 10 milions i serà atès pel director general. Demani un crèdit de 50.000 euros, l'atendrà un apoderat i el faran esperar en una sala que no han escombrat en els últims deu dies.
2. Si no és parent proper o company de golf del director d'un banc espanyol, no pensi a demanar un crèdit amb garantia hipotecària, encara que el crèdit sigui modest i la garantia, més que suficient. Parlar d'immobles en aquests bancs és com oferir un vas de whisky a un alcohòlic. I ho dic per experiència personal. Fa unes setmanes vaig demanar un aval d'aquest estil i em van contestar que si portava en efectiu el cent per cent de la quantitat i la posava a nom meu en un dipòsit que durés tant com l'aval, me'l donarien. Va ser una extraordinària lliçó financera, digna d'un geni de la Universitat de Harvard. I la donaven a una persona que va treballar en un banc 23 anys!
Això sí, l'endemà el mateix banc concedia un crèdit de 500 milions d'euros a una gran empresa, que cotitza a borsa i el president de la qual es tuteja amb el president del banc i un expresident del govern espanyol.
3. Els bancs, amb algunes excepcions, continuen molt endeutats i, per tant, han de reduir la seva inversió creditícia. Però han de tenir contents els accionistes i millorar el compte de resultats. I per aconseguir més beneficis han de donar més crèdit. El resultat és que estan obligats a fer equilibris, com els que es relacionen en els dos apartats anteriors: crèdits grans més que petits, ni parlar d'immobles fins que no hagin liquidat l'enorme cartera de totxos que tenen, etc. Això vol dir que els principis mencionats es mantindran un bon temps, fins que no s'hagin venut els immobles i reduït l'endeutament.
4. De diner, n'hi ha, però està mal repartit. Tenim aquesta senyora àrab que s'ha gastat més de 100 milions d'euros en uns quadres i en té invertits més de mil milions en obres d'art, com nosaltres tenim a casa, penjat de la paret, aquell paisatge de la tieta, que dibuixava força bé. Corren fons d'inversió per aquests mons de Déu amb centenars de milions d'euros, disposats a comprar duros a quatre pessetes. Des que fa uns 30 anys retornà als mercats la cultura de la cobdícia, els rics cada cop són més rics i els pobres cada cop són més pobres.
No anem bé. Hi ha gent molt bona, però no tenen poder. I els qui tenen poder no són Sant Francesc d'Assís. El poder econòmic està superant el polític i trenca les regles de la democràcia, com en els anys del caciquisme. La situació del crèdit bancari n'és una mostra.
