El poder de l'Estat
“Perquè Espanya sigui Espanya, cal que Catalunya deixi de ser Catalunya?”
Quan parlo amb els nostres néts sobre la situació política, m'adono que hi ha un problema generacional que ens distancia sobre el nostre futur. Per ells, la independència de Catalunya és un objectiu que s'aconseguirà a curt termini, mentre que jo no ho veig tan clar. He viscut 37 anys de dictadura, he corregut a davant dels “grisos”, he tingut parents a la presó durant anys, he patit la censura franquista, m'he vist obligat a cantar el Cara al sol... Ara vivim en un règim democràtic, però que continua essent centralista i que encara no entén que ens entossudim a parlar una llengua pròpia, com si amb el castellà o espanyol no n'hi hagués prou. El règim polític ha canviat, però el poder de l'Estat continua sent el mateix. Els nostres néts no s'adonen de la força d'aquest poder.
El governador del Banc d'Espanya, Luis M. Linde, un madrileny de 67 anys, va fer unes declaracions privades a Barcelona, davant dels banquers catalans, i les ha repetit fa un dies amb caràcter públic en el Casino de Madrid. En els dos llocs va dir que la independència de Catalunya provocaria la fallida dels bancs que hi tenen la seu, o sigui Caixa Bank, Banc de Sabadell i Catalunya Banc. No va pronunciar cap nom, però els assistents als actes i els periodistes, sense excepció, ho van entendre així.
Deixem el Banc d'Espanya per un moment i imaginem-nos –només és pura imaginació, eh!– que hi ha un Estat europeu molt centralista, com Espanya, que considera que la unitat és sagrada i que només pot acceptar una entitat amb una llengua única i una Espanya d'arrel castellana. Com es preguntava el president de l'Ateneu Barcelonès, l'historiador Josep Coroleu, el 1888: “Perquè Espanya sigui Espanya, és necessari que Catalunya deixi de ser Catalunya?”. Imaginem-nos que aquell Estat volgués frenar el moviment secessionista. Des de Madrid es podria organitzar un grup d'especialistes a suggerir tàctiques preventives que podrien ser aplicades amb el vistiplau de les autoritats. Alguns exemples imaginaris: asfíxia financera a la Generalitat, de manera que els farmacèutics s'enfadin amb el conseller de Salut perquè no els paga les factures; inspeccions d'Hisenda a grans patrimonis com els Godia o Leo Messi i a persones vinculades familiarment al catalanisme polític, encara que tinguin 79 anys i sense patrimoni –aquest és el meu cas, tot i que és pura casualitat–; demanar a un jutge o un fiscal amic que iniciï diligències que no portaran enlloc, però que seran difoses en primera pàgina per mitjans de comunicació agraïts; desprestigiar els Mossos d'Esquadra magnificant uns fets al Raval barceloní, que són recollits fins i tot per l'admirat Josep Cuní a 8TV; publicar en primera pàgina i en campanya d'eleccions autonòmiques fets delictius atribuïbles als “dolents”, sense fonament. Són exemples inventats, és clar, amb excepció de les declaracions del governador Linde. Aquestes em recorden algunes del governador Mariano Rubio, amb qui Linde, per cert, va treballar uns anys i que va passar per la presó per culpa del que jo en dic la cultura de la cobdícia. La gent no recorda Banca Catalana, però jo hi penso cada dia. Tots aquests fets imaginats no són propis d'un Estat democràtic. Sortosament, no és el nostre.
